VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCXVI)

Havíem rematat la darrera setmana preguntant-nos sobre la possibilitat de curar els zels. I ara ens proposem meditar sobre…

LA CARÈNCIA DELS ZELS

            A l’amor li falta “algo”?

            L’observació diària, tant com la clínica, ens permet afirmar que en gran mesura per a un gran nombre de persones la connexió entre els zels i l’amor apareix inexistent. I davant l’açò cabria preguntar-se si la relació entre ambdós sentiments no ha aparegut mai o ha deixat d’existir en determinats moments.

            A vegades ens sorprén observar a un individu en una situació en la qual esperaríem que manifestara una reacció de zels, a tenor de l’experiència general, i no sols potser que es mostre gelós, sinó que fins i tot faça gala d’una actitud contrària.

            Entre les causes dels zels amorosos es fa cita en primer terme al desig de posseir únicament per a ell mateix el ser amat. I, no obstant això, tot el món sap d’enamorats que no experimenten aquest desig i als quals, la participació d’un tercer en la possessió de l’objecte del seu amor no incita a sentir-se gelosos.

            Pot servir-nos d’exemple aquesta estrofa de Daude de Pradas:

            “Estima un poco lo que a su amada debe

            aquel que quiere poseerla en exclusiva,

            y tiene escaso valor la pleitesía

            rendida al exigir la recompensa”.

            La causa patològica de esta actitud reside en una escisión estre la ternura y la sensualidad:

            “Para prestigiarme tengo a i ama,

            pero tengo a mi amiga para el amor”.

            En aquest cas, l’amor anomenat “espiritual” i el “físic” estan dirigits a diferents objectes. El sentiment del primer no satisfà plenament l’amant, que busca en el segon una passió complementària. I en no existir contrarietat en l’abandó amorós ni en l’esfera de la certitud, tampoc pot haver motiu ni tendència als zels, abstracció feta d’aquelles situacions en què estan absents les circumstàncies d’amor personal.

            Per exemple, en els àmbits estètics, religiós o filosòfic, l’objecte amat es converteix en una imaginació, un símbol, representat per una persona física, sí, però que no és de cap mode essencial, constituent més bé un accessori. En conseqüència, és normal que no existisquen zels, perquè tampoc existeix amor vivent dipositat en un ser real.

            Pel contrari, hi han casos en què l’amor espiritual i l’amor físic constitueixen un sentiment real, encara que siga parcialment. En ells, en particular en les unions que anomenaríem gojoses, tant l’element masculí com el femení poden constituir una comunitat estreta, molt ardent, guardada per uns intensos zels..., però l’amor cap a un tercer per qualsevol dels membres de la parella es tolera sense component zelós, essent a vegades fins i tot desitjat i admès.

            També pot donar-se el cas de què un amor de caràcter físic tolere un tercer amb un predominant psicoespiritual, o viceversa.

            Existeixen, per altra banda, altres escissions distintes a la de la tendresa i la sensualitat, però també en elles es tracta d’una espècie de parcel·lament de l’objecte amorós, amb “impulsions parcials” que són incapaços de fusionar-se en una corrent única. A aquesta falta de zels corresponen de tant en tant vàries inclinacions amoroses simultànies que no porten aparellades per al protagonista ni la consciència ni la realitat espiritual de la infidelitat.

            Ernst von Wogozen, que va estudiar la vida amorosa de molts artistes, parla en eixes circumstàncies de “parcel·lament de la fidelitat en tants casos”.

“QUAN TRES SÓN DOS...”

            També es dona el comportament oposat, que Mantegazza anomena “idiogàmiao fidelitat obsessiva”, en el que l’amant intenta alliberar-se de la seua “obsessió induint a la seua parella a la “infidelitat”, sense que, per demés, conseguisca amb això l’alliberació desitjada ni aconseguir que els seus zels desapareguen, sinó desembocant en el fet contrari.

            En altres casos, aparentment paral·lels, però d’estructura diferent, la relació natural entre l’amor i els zels no està absent, sinó trencada o pervertida; l’amant experimenta la necessitat de contemplar el seu amor repetit, confirmat i, si és possible, augmentat en altres persones. Sembla com una aplicació de la sentència de Lotze: “quan el drama de vida està representat per dues persones, sols goja d’un contingut pobre”.

            Potser perquè el món del “nosaltres”, concretitzant en el “tu” i “jo”, és massa estret i els sentiments amorosos desborden del quadre efectiu individual. Aquest cas impulsiu d’una participació amorosa es considera per Meller com una necessitat de comunicació en la qual no basta el subjecte en expressar la seua emoció a l’altra, sinó que li exigeix que siga partícip d’ella i coprotagonista actiu del goig; en aquest cas és evident que el tercer en discòrdia (potser fora millor dir de concòrdia), siga masculí o femení, no pot considerar-se com un pertorbador.

            Més bé al contrari, se’l considera com vingut a consolidar i enriquir la comunió amorosa i sexual com un vertader col·laborador.

            No és estrany trobar casos en els que homes i dones afirmen que les seues relacions eròtiques i sexuals es veuen intensificades i enfortides a partir del moment en què, per confessió o atzar, s’han enterat de què la seua parella mantenia relacions amb altre ser, considerant el fet com digne de menció perquè jutgen que normalment hauria de provocar els seus zels. La causa estreba en que la seua parella els sembla distinta des d’aleshores, com si fos un nou ser. Clar es percep que en aquests casos es tracta de neurosis obsessives, de les que són sempre símptoma estes relacions paragògiques.

            També és corrent que l’amant prepare el contacte entre el seu amat i un tercer, o que recolze o induïsca aquestes relacions, experimentant una espècie de plaer intern que pot anar acompanyat de zels inconscients.

            Aquest desig de què un tercer participe en la vida amorosa pròpia pot conduir a actes pervertits i grollers. Con diu Stekel. “...estes parafílies comencen en trio i acaben en orgia...”.

            La psicologia de la profunditat ens ensenya que els zels patològics són un símptoma d’homosexualisme inconscient, però l’absència de zels pot provenir igualment d’una tendència homosexual també inconscient o latent, perquè les relacions entre tres individus de distint sexe o entre dues parelles pot provenir del desig inconfessat de l’home per altre home del grup, o de la dona per la seua amiga. La sexualitat normal i conscient, rebutja la unió directa, però la tolera de manera indirecta per mitjà de la parella amorosa. Continuarem.