VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCXXII)

Ens havíem detingut la darrera setmana parlant de la impulsió sexual dient que l’instin, per ell mateix, no bastava per a determinar l’erecció. Cal afegir que, a part de les disposicions favorables, ha d’acompanyar un estat adequat d’esperit, o siga el que s’ha donat en anomenar “tensió sexual”. És innecessari dir que un home en condicions normals no experimentarà erecció quan la seua ment es trobe ocupada en resoldre, per exemple, un problema de matemàtiques.

            En general, els desitjos desperten gràcies a una percepció sensitiva o a somnis, tant dormit com en vigília; és a dir, merced a una activitat cerebral. Determinats nervis transmeten aleshores l’influx a la part inferior de la medul·la espinal, on es troba el centre de l’erecció; aquí, altres nervis, en connexió amb els vasos sanguinis, entren en funcions; els cossos cavernosos del penis s’omplin de sang i l’erecció es realitza.

            Si aquest procés fisiològic és pertorbat per defecte de un o altre dels òrgans que intervenen, la seua finalitat no té efecte, naturalment. Per exemple, si els impulsos cerebrals o són encalçats pels nervis corresponents als vasomotors, faltarà l’erecció, i si els muscles que pot retenir l’acumulació de sang funcionen defectuosament, tampoc es podrà produir. En ambdós casos es tractarà d’una pertorbació d’origen orgànic.

            L’erecció requereix, doncs, l’activitat coordinada de quatre factors; tensió sexual, cervell dispost, coordinació amb el centre erèctil i un penis normalment constituït i en condicions de respondre.

            La tensió sexual suscitada per l‘ensonyament (ja siga dormit o despert) o per una percepció sensitiva, sols pot posar en moviment el mecanisme de l’erecció a partir del moment en què determinades glàndules aboquen les seues hormones en la sang, d’on es dedueix que si esta circumstància no es produeix o és insuficient, el resultat tampoc podrà obtenir-se. I és que en aquest últim cas quan la impotència és originada per una carència o un trastorn regulador hormonal.

            Si falten hormones sexuals, o no estan en condicions de ser estimulades, tampoc el desig se sentirà esperonat, o en ser-ho insuficientment no s’aconseguirà l’erecció total. En eixes rares ocasions podrem parlar d’insuficiència de les activitats corticosuprarenals, hopofisiàries o, fins i tot, d’ambdues.

            Les malalties funcionals del testicle tenen el seu origen habitual en qualsevol traumatisme, però també existeixen casos en els quals ambdós poden trobar-se absents congènitament i altres en que les inflamacions (orquitis) consecutives a patiment blenorràgics o a parotiditis (paperes), a tuberculosis o sífilis, o a cas a una intervenció quirúrgica en la regió o en les seues proximitats poden donar lloc a que es provoquen una degeneració testicular.

            Les afeccions que ataquen al centre de l’erecció o a determinades zones del cervell són també causes d’altra forma d’impotència orgànica. Els principals patiments d’aquesta classe tenen origen sifilític (tabes, paràlisis general progressiva...) malalties que en els seus primers síntomes la provoquen un augment del poder sexual per excitació del centre de l’erecció, però que en l’evolució de les següents fases destrueixen per complet els centres nerviosos, condicionant la impotència total. Així i tot, advertim que totes les seqüeles nervioses de caràcter sifilític poden curar-se actualment de forma total, a condició d’haver sigudes tractades des dels seus inicis.

            En quant a les vies nervioses, poden veure’s afectades en el seu funcionament per una malaltia generalitzada del sistema nerviós. Per exemple, l’alcoholisme i la morfina intensifiquen en principi la libido de l’intoxica’t, però a continuació paralitzen el mecanisme erèctil, observant-se el mateix resultat amb la cocaïna i els demés estupefacients. En quant a la nicotina, les opinions no són unànimes, però sembla que és nociva per a la virilitat.

            Les impotències d’origen orgànic poden finalment ser degudes a defectes d’estructura del penis, encara que el cas siga rar; a més a més precisarem que és corrent que hi haja homes que creuen que el seu membre és massa gran o massa petit, i que aquesta idea fixe els orígens dels trastorns en la seua potència sexual. I per regla general, gran o petit, les dimensions de la verga (no sortint-se de certs, i amplis límits), no poden dificultar el coit.

            Per altra part, aquestes malformacions orgàniques són extremadament rares. Existeixen anomalies benignes, com la fimosis (estretor excessiva del prepuci), que poden ser fàcilment corregides quirúrgicament. I a més de les malformacions congènites, anotarem les produïdes per traumatismes o malalties.

            El penis en erecció pot resultar ferit o mutilat per les violències del coit, ja siguen originades per l’home o la dona, coneguent-se casos d’accessos de zels en què el membre, maltractat intencionadament, ha patit lesions en els cossos cavernosos o en altres zones. Per a produir esquinçaments en una verga en estat de flaccidesa es necessita posar a contribució un esforç de l’orde de 125 a 145 kg., més per obtenir el mateix resultat durant l’erecció basten de 40 a 60 kg.

            Considerem indispensable citar ara la pràctica consistent en la lligadura del penis per aconseguir major excitació.

            Hirschfeld relata el cas d’una dona que, com un joc, va col·locar un anell en el membre del seu marit sense que després el pogués retirar, i l’artesà que tingué que realitzar el treball de retirar-lo va lesionar l’òrgan.

            En ocasions, per evitar la masturbació, les pol·lucions nocturnes o la incontinència de orina, es recorria pel profà a lligar o a embenar el membre. Aquestes desaconsellables maniobres provoquen no solament traumatismes físics bastant incurables, sinó xocs psíquics extremadament greus.

            És evident que els trastorns d’ordre sexual deuen beneficiar-se, quan són d’origen orgànic, d’un tractament causal.

            La impotència consecutiva a una diabetes o a una afecció renal, necessitarà en primer terme dels cuidades específics de la malaltia que origine i el mateix pot dir-se quan el motiu és conseqüència d’un esgotament físic o mental, en el cas serà suficient procurar a l’organisme el repòs necessari, en forma de vacances, descans, i alimentació adequada. Continuarem.