VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCXXIV)

Ens havíem detingut la darrera setmana parlant sobre la producció de testosterona en els ovaris. Continuarem ara ampliant la visió relativa a aquest tema. Podríem dir, per exemple, que les hormones vitals que regularitzen el metabolisme de la sal, dels minerals, de les proteïnes i dels hidrats de carbó, són segregades per les glàndules corticosuprarenals i d’elles forma part la cortisona i diverses substàncies anàlogues. A més, la corfa d’aquestes glàndules produeix altres molt paregudes i fins i tot idèntiques a les pròpies hormones sexuals. Normalment, la producció d’aquestes últimes és bastant dèbil, però en circumstàncies d’excepció, com per exemple a causa d’una malaltia o d’un tumor de les suprarenals, la secreció d’hormones masculines o femenines pot superar a la de les glàndules sexuals específiques.

            Les hormones sexuals, o per ser més exactes, certs productes de rebuig d’elles, són normalment eliminats per l’orina en la seua presència i pot ser comprovada i mesurada amb un anàlisi químic o biològic. Els estrògens són els productes derivats de les hormones sexuals femenines i els andrògens provenen de la testosterona. Les quantitats d’ambdues secrecions registrades en l’orina reflexen la producció en cada cas per part dels ovaris i testicles.

            Normalment, tant l’home com la dona produeixen ambdós secrecions al mateix temps. Els estrògens trobats a l’orina del primer provenen de l’hormona femenina elaborada en les cèl·lules de Sertoli del testicle i en la glàndula corticosuprarrenal, i els andrògens trobats en la de la dona venen produïts per aquesta última glàndula i per una regió precisa de l’ovari.

            La denominació química de “17 cetosteroides”·continguts en l’orina, designa genèricament les substàncies andrògines que provenen de les càpsules suprarenals i de les glàndules sexuals.

            Esta breu exposició sobre les hormones del sexe demostra fins quin punt existeixen escasses diferències entre l’home i la dona. Clar que la producció d’hormones masculines és superior en l’home, i en la dona és més abundant la de femenines, però les dues coexisteixen en ambdós sexes simultàniament produïdes en proporció adequada per les citades glàndules.

            Qualsevol modificació en l’equilibri d’aquestes secrecions actua sobre els caràcters psicofísics de l’individu; així, la implantació de testosterona o la superproducció anormal en una dona provoca l’aparició d’elements morfològics virils, i com al mateix temps l’elaboració d’hormones específiques del seu sexe resulta frenada, la somatologia típicament femenina s’atenua.

            El mateix procés, a la inversa, tindrà lloc en l’home al qui s’implanten hormones contràries, o el seu organisme les produïsca en excés. I quan més precoçment s’haja iniciat aquesta anomalia de l’equilibri, més sensibles seran els seus efectes sobre els caràcters sexuals. Per conseqüent, els caràcters sexuals no sols difereixen entre els distints individus, sinó que són constantment variables respecte a diversos moments d’una mateixa persona.

ELS HEMAFRODITES

            En el que concerneix al problema de l’intersexualisme, les persones intersexuals (o hermafrodites) queden determinades per desarregles de l’economia hormonal, per trastorns originats en la repartició dels cromosomes o, finalment, per irregularitats en l’evolució del germen.

            De totes formes fins el moment no s’han descobert les diferències i veritables causes de l’ intersexualitat i ens veiem obligats a conformar-nos amb hipòtesis més o menys fundades.

            Se sap que el sexe és un caràcter hereditari. Des del moment de la fecundació, és a dir, de la unió de l’espermatozoide amb l’òvul, el sexe del nou ser queda determinat. En conseqüència, la decisió depèn, com la de tots els caràcters hereditaris, dels gens continguts en els cromosomes sexuals, els que decideixen el sexe, sinó més bé els gens en els continguts; per altra part, també els gens dels autosomes poden exercir decisiva influència en la diferenciació sexual.

            Si des de l’instant de la concepció queda establert el sexe del producte, la realització tàctica d’aquesta determinació, o siga l’evolució orgànica d’un ser viu (mascle o femella) depèn encara d’un gran nombre de factors, com per exemple, el nombre total de gens (cas dels animals) inferiors, la temperatura, etc.

            Des del mateix instant en què un espermatozoide masculí penetra en un òvul femení, fecundant-lo i formant amb el mateix una unitat, queda “programat” tot el que ha de composar la personalitat del nou ser. Els portadors dels caràcters hereditaris per línia paterna i per línia materna s’han acoblat en l’ou d’un mode perfectament determinat. Tota peculiaritat específica o caràcter individual que pot sorgir en el futur es troba ja matemàticament preformata. En el dit segon d’eternitat queda decidit com serà el nou habitant de la terra; alt o baix, lleig o formós, xiquet o xiqueta, ros o morenos, si tindrà el nas tort, si serà seriós o alegre, i també el seu grau bondadós o de maldat innates. En el moment de la fecundació queden decretats irrevocablement un nombre enorme de mandats hereditaris, perquè fins el present s’han identificat en els gens cromosòmics 7.2 milers de caràcters independents.

            Precisament en aquest fet es basa el Dr. John Rock, cap de la Reproductiu Clínic de Brooklyn (Massachusset) i professor en la Universitat de Harvard per denunciar les modernes pràctiques abortives a base de “superpíndoles”; el que en aquest instant ha dit el Dr. Rock aniquila un òvul fecundat, destrueix pràcticament una personalitat humana. De fet -afegeix- pràcticament comet l’assassinat d’una vida que pot ser hagués pogut ser un nou Einstein, un Goethe o un salvador de la humanitat...

            Els inicis de desenvolupament del germen són quasi iguals per a l’embrió masculí que per al femení. Únicament a partir de la sexta o sèptima setmana de l’embaràs comença a efectuar-se la diferenciació en un o altre sexe.

            Els òrgans sexuals definitius evolucionen a partir d’uns esbossos anomenats òrgans o canals de Wolff i de Muller, dels quals els primers representen la base de l’aparell genital masculí i els segons els ciments de l’organització sexual femenina. Continuarem.