VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCXXIX)

Ens detinguérem la darrera setmana referint-nos als papers dels homes -d’alguns homes- que durant els primers temps del matrimoni solen presumir de la seua potència sexual. Tenim moltes referències. Però eixa conducta equivocada pot conduir a la jove esposa a una apreciació falsa, creient que sempre serà el mateix. En realitat no és així. Amb el temps s’aniran reduint molt els contactes. La capacitat masculina és molt irregular, i passats els primers diguem-ne “arrebats” es circumscriu a unes relacions més o menys freqüents, però limitades. El marit ha d’evitar desenganys posteriors advertint amb tacte i gradualment a l’esposa dels límits materials d’eixa activitat, de la freqüència “normal” de la relació sexual. “Normalitat” que com ja veurem en altre lloc és, per altra part, bastant relativa.

            A vegades, la impotència conjugal pot tenir també altres raons: existeixen homes que, en passar certa edat únicament se senten estimulats por comportaments que el pudor o altres raons els impedeixen practicar amb la seua esposa. Són els que resulten o es converteixen en impotents en braços de la seua dona, però recuperen les seues capacitats en el llit d’una prostituta. Heus aquí el cas d’un funcionari que patia davant de la seua dona per ser “massa pura i honesta”. En els inicis del seu matrimoni, la imaginació havia suplert el gest, però després d’haver-ho realitzar en una ocasió amb una ramera el simple record no era ja suficient. Conegut el diagnòstic, una conversació amb la dona discretament conduïda pel metge va aconseguir la total curació, permetent a la parella restablir la seua felicitat conjugal sobre la base de les més completes relacions sexuals.

            Una parella s’ha casat per amor. Ella es verge. Ell ha fet una intensa vida de solter. Es va masturbar precoçment i després arribà a grans excessos. La parella, enamorada i feliç, arriba al moment suprem i aleshores comença el desastre. Malgrat els seus ímprobes esforços, el marit no aconsegueix posar-se a l’altura de les circumstàncies. Amb una mitja erecció li resulta impossible desflorar a una jove esposa. Desesperat, recorda els seus èxits sexuals d’abans, amb amants circumstancials i prostitutes. Però és inútil. Davant de la seua dona, esfondrat, considera la pèrdua de la seua dignitat masculina.

            Aquest cas, així mateix, no és rar. Fins i tot té una denominació: “neurosis de l’espera”. L’home, acostumat a anteriors èxits, troba una inesperada resistència en l’himen de la seua dona, i això li fa fallar en cert moment. I aquest contratemps constitueix el punt crític. La segona vegada, l’home ja dubta de la seua habilitat. Les segons intentones ja es fan amb un esperit escèptic i insegur. El resultat és “fallo total”. En realitat, sense estar segur d’ell mateix no pot haver èxit. Per altra part, l’expectativa de la jove esposa -primer atenta, després cansada i finalment irònica- dona a “la basura” amb tota la potència de l’esposa.

            Així mateix, els sentiments de por i de culpabilitat poden abocar en la impotència, com passa freqüentment amb els sers que experimentaven intensos escrúpols al masturbar-se durant l’adolescència. Convençuts de què la masturbació condueix més tard o més prompte a la impotència, el seu profund temps els fa caure realment en l’objecte de la seua por.

            Després de tractar aquestes opinions ens fa caure en el dubte. Avui sabem que aquesta fase de la pubertat no provoca eixos efectes i que mai és l’organisme, sinó la por que en l’acte s’experimenta, el terror pànic de les seues conseqüències que s’inculca als joves, el que produeix nefasts resultats. Han canviat molt les coses des d’alguns anys ençà. Les pràctiques sexuals viuen, com tots sabem, etapes de llibertats. I potser que eixes reflexions resulten nyonyes, perquè el sexe és una altra cosa. Perdoneu-nos eixos opinions de sagristia i seguim avant.

PETITS DETALLS, GRANS TRASTORNS

            Detalls i actes aparentment insignificants durant la infància i pubertat poden provocar tardiament la impotència de l’adult, essent tants i tan variades que és de tot punt impossible, no ja estudiar-los sinó tan sols citar-los tots. Sols un neuròleg o un psicoterapeuta experimentat podrà aportar al pacient el desitjat i eficaç auxili.

            Pel demés, insignificants detalls desencadenen greus trastorns del poder d’erecció. Per exemple, la “basura” del llit o de l’habitació o qualsevol altres impressions, penoses per a determinats homes, poden inhibir les seues tendències instintives, fent-los impotents.

            En efecte, certs casos d’impotència poden ser deguts a una convivència excessiva amb la dona, a una intimitat en moments poc apropiats per a l’erotisme... Per exemple, la coincidència en el saló de bany amb ocasió de miccions o defecacions o quan la dona procedeix a la seua neteja íntima. El mateix pot passar si té el costum de recollir-se el monyo amb arrissadors o paperets en anar al llit, o si té a la tauleta de nit amb parpelles postisses o els seus monyos, o si s’aplica habitualment una màscara de bellesa en la cara... Tot això, inevitable, cada vegada més, en les dones que es maquillen excessivament, dona lloc a un fàstic, cada vegada menys i que a la llarga pot traduir-se en impotència.

            En casos pareguts és aconsellable la separació dels esposos en quant a dormitori. En aquest cas, en no dormir sempre junts la parella concertarà les seues entrevistes, la qual cosa imprimirà cert misteri i encant als seus encontres. Per altra part, la dona procurarà estar atractiva i estèticament preparada per gaudir amplament de l’amor, sense odiosos arrissadors no afegits. Això aviva el desig de tots dos i procura tensions molt apropiades per arribar a una copulació harmoniosa. Certa acumulació del desig és molt convenient per a la conservació de l’amor, i algunes religions limiten la convivència a certs dies sàviament elegits. El ritual jueu, per exemple, prescriu que les relacions sexuals entre els esposos deuen limitar-se a quinze dies durant cada mes.

            Això demostra que el gest sexual ve condicionat per factors psíquics i estètics (cerebrals) de la mateixa manera que per estímuls físics; i si la tensió sexual pot sentir-se torbada per senzills detalls externs, imaginem quants d’aquests mateixos detalls influiran en la gallardia del baró que no sent amor per la seua parella. La menor falta de delicadesa, qualsevol sensació desagradable, una simple paraula basten per extingir el desig. I pot ser que amb major motiu, podem afirmar el mateix en quant el desig de la dona. Continuarem.