VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCXXVII)

Ens havíem quedat la darrera setmana parlant de la nit de bodes i dels dos o tres dies posteriors, quan es repetia un poc l’estat dolorós.

            Ens queden per estudiar les conseqüències psíquiques d’una iniciació poc hàbil o desconsiderada. Els records del penós esdeveniment de la citada nit queden profundament gravats en el subconscient i poden ser causa d’un vaginisme contumaç, per al qual estarà totalment indicat un tractament psicoteràpic.

            Continuem. En casos extrems, el vaginisme es pot manifestar encara de manera més penosa, en la qual l’espasme no comença fins després de la introducció del penis, poden ser la contracció tan enèrgica que empresones el membre sense possibilitat de retirar-lo (“penis captivus”) més que amb ajuda d’algun espasmolític receptat pel metge, perquè eixa sort de calambre pot durar vàries hores.

            Altres vegades el símptoma potser provocat per dolors físics, per por a patir-los, o pel record d’haver-los patit, però encara existeix una tercera forma l’origen de la qual està en les angoixes o inquietuds profundes, com la por de molèsties imaginàries o temor a la fecundació, al contagi, al coit en sí o, sobretot, por irrefrenable a l’home. Segons el diagnòstic del neuròleg, eixa forma de vaginisme tindrà que ser objecte d’un tractament psiquiàtric o psicoterapèutic.

            La por al coit, de la qual la manifestació extrema és l’afecció de la que estem parlant, és un dels més evidents perills de la nit de bodes i la literatura especialitzada del psicoanàlisis abunda en exemples d’aquesta classe.

            Segons algunes teories psicoanalítiques, el vaginisme és aleshores la reacció de protesta inconscient de la dona contra l’home al qui no ama o al qui té por i al que desitja mantenir a distància.

            Freud cita el cas d’una jove molt enamorada del seu marit i qui desitjava el coit, per ella mateixa i per ell. Així i tot, malgrat dels seus desitjos, l’espasme feia sempre la seua aparició a cada instant de col·laboració sexual. El gran psicòleg va deduir que es tractava d’una por insuperable que tenia el seu origen en un sentiment inconscient de culpabilitat de la dona.

            En els papers d’una consulta al nostre abast apareix una dona molt sensual i d’extraordinària bellesa que practicava el joc amorós preliminar a tota satisfacció, però a cada temptativa de possessió total experimentava un intens sentiment de disgust cap a ella mateixa i cap el seu col·laborador que portava totes les aparences de convertir-se en un vaginisme agut. En aquest cas descobríem, gràcies al psicoanàlisi, que l’origen d’eixos problemes residia en el complex de culpabilitat pecaminosa de la dona, que així rebutjava la seua parella i es refusava a ella mateixa la satisfacció.

            S’ha vist, doncs, que la desfloració no provoca quasi mai l’adhesió d’ella cap al seu diguem-ne creador, sinó que en moltes ocasions desperta un instint de resistència contra l’home que l’ha duta a terme, podent fins i tot adquirir caràcters patològics.

            L’expressada resistència, esta “desharmonia” i el seu rebuig subsegüent de l’home, poden dur al trast amb l’equip i la bona marxa de les relacions sexuals del matrimoni.

            Freud va tenir una exacta visió del problema quan deixà escrit que “el matrimoni en segons núpcies, en el qual ja no hi haurà presència de la desfloració, és amb freqüència més gojós que el primer”.

L’ACTE SEXUAL

            No és precís destacar que els jocs amorosos, incloent en ells allò que es designa amb el nom de preludi, conserven tota la seua eficàcia i significació plenes quan, i sobretot, s’han establert relacions sexuals permanents i duradores.

            L’acte mai ha de ser brusc i immediat i les carícies del preludi no han d’interrompre’s durant el coit, abans al contrari, s’intensificaran fins aconseguir l’eclosió final. Eixe procedir és essencial, no sols perquè la consumació de l’acte seria una actitud brutal i primitiva, mancada de dignitat si estigués desproveïts de tendresa amorosa, sinó també perquè moltes dones es troben amb la impossibilitat d’experimentar un goig voluptuós en el coit si no va acompanyat de l’excitació simultània de vàries zones erògenes.

            L’acoblament comença per la lenta intromissió del penis en la vagina; durant esta penetració, el fregament del membre viril contra les parets de la vagina comença a procurar la sensació plaent. En aquesta primera fase els protagonistes encara poden frenar i regularitzar l’excitació dels sentits, però en el curs de la seua realització l’estímul augmenta i l’excitació progressa fins convertir-se en impossible de controlar i molt menys de dominar. L’home pressent el moment de l’ejaculació i la dona aspira a la sensació profunda de possessió del penis. L’apogeu de la voluptuositat ve determinat en la parella per l’orgasme de la dona i l’ejaculació de l’home.

            La mútua possessió procura una íntegra i real satisfacció quan l’espasme dels actors és simultani o es produeix quasi al mateix temps. L’excitació primitiva i l’exaltació que succeeix després es veuen reemplaçades i seguides per una total laxitud, en la qual l’home i la dona se senten com apaivagat i engronxats per una dolça fatiga que prova la seua satisfacció, al sí d’una espècie de nirvana característic de la justa sincronia de l’obra finalitzada, en la qual el violent desig ha deixat lloc a la recíproca tendresa.

            En general, la relaxació, l’espamòlisis, es presenta també més ràpidament en l’home i l’inclina dolçament al somni.

            Al considerar que la vagina femenina es troba en tota la seua extensió en íntim contacte amb el membre viril, es pensa que les seues parets constitueixen el receptacle ideal de la més intensa excitació i que és allí on resideix la facultat d’experimentar el plaer sexual, opinió que és inexacta perquè el canal vaginal es troba desproveïts de terminacions nervioses sensitives. Continuarem.