VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCXXVII)
Ens havíem detingut la darrera setmana parlant de les vitamines B i C, relacionades amb la fecunditat femenina.
Stefko, a Rússia i Stieve a Alemanya, que havien estudiat les repercussions de la manca d’alimentació sobre els òrgans sexuals interns, pogueren comprovar que la desnutrició actua en perjudici del fol·lícle de Graaf, degenerant l’òvul i desenvolupant teixit conjuntiu en el seu lloc.
També hi ha que guardar-se de l’excés contrari, puix la hiperalimentació és igualment nociva tant per a la salut en general com per a la fecunditat en particular. Les condicions de treball, causants de desarreglaments nerviosos, la insalubritat de les habitacions, la insuficiència o l’excés d’exercicis físics o d’activitat esportives, una vida desequilibrada, una higiene dubtosa i els excessos sexuals minen igualment la salut i la fecunditat.
Certes anormalitats dels òrgans interns poden també ocasionar l’esterilitat en impedir la penetració de l’esperma en la cavitat uterina, degut a una conformació defectuosa de la matriu o del musell de tenca, o bé en les trompes per oclusió o falta de permeabilitat. Moltes d’aquestes afeccions poden corregir-se mitjançant massatges, amb la col·locació de pessaris uterins especials, amb la insuflació de les trompes i, en casos més complicats, mitjançant una intervenció quirúrgica.
Una altra causa d’esterilitat són les disfuncions glandulars, principalment per defectuós funcionament del tiroides, dels ovaris o de les glàndules corticosuprarrenals, pertorbacions susceptibles de corregir amb un tractament hormonal.
En quant a les secrecions vaginals, existeix en alguns casos un excés d’àcids que destrueixen els espermatozoides, anomalia que una vegada diagnosticada és de fàcil remei.
El cas és més greu quan es tracta d’inflamacions dels òrgans sexuals, siga l’úter (salpingitis) u ovaris (ovaritis).
L’avortament criminal provoca sovint la inflació de les mucoses d’aquests òrgans, degut quasi sempre als dubtosos mitjans que s’utilitzen per aconseguir aquesta finalitat, i en particular a la total falta d’asèpsia i antisèpsia amb què es realitzen tan burdes manipulacions, amb el qual s’afavoreix el risc de provocar septicèmies generalitzades o qualsevol altra afecció igualment greu, fins i tot mortal.
Quan la infecció es descobreix a temps pot tractar-se amb antibiòtics, sulfadimes i corticoides, i amb l’aplicació de calor o fred, radiacions d’ona ultracurta, cures termals o altres procediments; però en ocasions els focus són tan reduïts i acusen una simptomatologia tan benigna que passen inadvertits, encara que el seu resultat final siga l’esterilitat.
En altres cassos la infecció progressa ràpidament i la inflamació és tan intensa que fa necessari procedir a l’ablació de l’òrgan afectat, podent determinar a l’esterilització de la malalta.
Feliçment, la cirurgia ha progressat tant que l’operador aconsegueix moltes voltes salvar en part l’aspecte funcional de l’òrgan malalt, particularment quan es tracta de l’ovari.
Les intervencions quirúrgiques poden ser de gran eficàcia en altres causes d’esterilitat, com en quistes i fibromes, i en els últims anys s’ha intentat l’aplicació de rajos x en els casos d’esterilitat deguda a deficient funcionament dels ovaris.
Conegudes les causes de l’esterilitat, allò més comú és que puga posar-li remei.
ESTERILITAT MASCULINA
En canvi, si el responsable de la infecunditat és l’home, el tractament resulta més difícil. Quan un matrimoni no té fills se sol carregar d’esterilitat en el conte de la dona, generalització tan injusta com inexacta, perquè són vàries també les causes que poden incapacitar l’home per fecundar l’esposa.
En primer terme, mencionarem els trastorns greus de la potència viril, que dificulten en extrem la pràctica normal de l’acte i disminueixen, per consegüent, les probabilitats de la concepció.
En eixos casos, l’aparença anatòmica dels òrgans és normal moltes vegades, però la pertorbació resideix en la seua fisiologia i dona lloc a un funcionament defectuós. Pel demés una potència eròtica normal no és prova de què també ho siga la genèsica, perquè s’ha comprovat en ocasions que a un poder d’erecció sense errors no corresponia una facultat procreadora intacta, i que els anàlisis d’esperma revelaven la infertilitat masculina.
Aquesta tècnica de l’estudi del semen ha experimentat notables progressos. Una volta obtinguda l’ejaculació és examinada des del punt de vista de la seua quantitat, color, consistència, olor, nombre de gèrmens, mobilitat d’ells, etcètera. Igualment es prepara un “frotis” colorejat a l’objecte de facilitar l’examen minuciós dels elements cel·lulars i de la constitució dels espermatozoides, procediment pel qual ha sigut possible descobrir bastants anomalies.
Altres tècniques consisteixen en prendre per punció un fragment de teixit testicular per al seu anàlisi, o bé realitzar estudis analítics de l’orina amb la finalitat d’examinar determinades funcions de les glàndules de secreció interna.
L’esterilitat masculina prové de dos factors principals: obstacles que impedeixen l’ejaculació (“aspermatisme”), i anomalies en la composició de l’esperma o d’altres element essencials per a la procreació, com l’absència total d’espermatozoides, o (“aspermia”). Quan els espermatozoides estan morts o són massa dèbils per fertilitzar l’òvul, ens trobem davant d’una “azoospermia” o “astenospermia”.
Tant un com altre grup d’anormalitats són, en principi, resultat d’una malaltia general o de certes pertorbacions en el funcionament de les glàndules de secreció interna (hipòfisis, suprarenals i genitals).
Les malalties que poden produir aquets trastorns són en primer terme, les afeccions orgàniques del cervell de la medul·la espinal. Baste recordar l’estructura anatòmica dels centres nerviosos de l’erecció i l’ejaculació i la fisiologia de l’acoblament per comprendre la influència que estes malalties exerceixen sobre les funcions de la procreació.
Les afeccions sifilítiques tenen així mateix primordial importància i d’aquest grup formen part els desarregles que es relacionen amb les funcions cerebrals, especialment les del còrtex, és a dir, de la consciència. Continuarem.