VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCXXVII)

Ens vàrem detenir la darrera setmana en una cita relacionada amb l’homosexualisme. Continuarem ara amb el tema a partir de l’home. El primer símptoma que habitualment se rebel·la en el desenvolupament de les glàndules mamàries arriben a adquirir el mateix volum que en una xica, al temps que els peçons recobren la seua sensibilitat atrofiada, conjunt de símptomes conegut com “ginecomàstia”. A continuació, el subjecte es converteix en impotent sexual i els testicles acusen una marcada atrofia progressiva.

            En ambdós casos, la símpmatologia ve provocada en primer lloc per pertorbacions en la producció d’hormones sexuals; en la dona, per un augment de les secrecions hormonals masculines, i en la seua antagonista per la seua superproducció de compostos estrògens, amb disminució paral·lelament en ambdós casos de la hormona específica del propi sexe.

            A vegades s’observen al mateix temps modificacions patològiques dels respectius genitals interns o externs i de les glàndules suprarenals, citant-se també casos en que la causa de la pertorbació puga ser deguda a disfuncions del metabolisme endocrí.

            Diversos signes que avui es consideren segurs, tendeixen a suggerir que les cèl·lules intersecials (o de Leydig), en els testicles, segreguen l’hormona masculina, corresponent la producció d’estrògens a les de Sertoli. Puix bé, si una tumoració afecta a les primeres, la seua tendència evolutiva donarà origen a una superproducció d’andrògens, mentre que si són les segons les atacades se suscitarà una abundància anormal d’hormones femenines.

            La persistència de fragments de teixit embrionàries testicular en els ovaris, pot provocar també rumors semblants, amb resultats contràriament anàlegs i conseqüents per a la dona.

            Els anàlisis hormonals de l’orina en pacients afectes de tals tumoracions i la desaparició dels símptomes després de la seua extirpació quirúrgica, demostren que en eixes condicions l’anomalia (en un u altre sentit) té la seua motivació en el desenvolupament funcional de les glàndules sexuals.

UN CAS DE VIRILITZACIÓ

            El cas que relatarem ara constitueix un exemple de virilització provocat per un tumor dels ovaris, descrit per Pedersen i Hamburguer en 1953.

            La malalta havia complit els seixanta cinc anys i fins els trenta cinc la seua salut havia sigut excel·lent; però en esta època pararen les seues regles i en els anys següents li varen nàixer a la barbeta uns pels rígids, seguits tot això per un desmesurat vellulet en el pit i en el baix ventre, al temps que perdia el cabell i la veu se li tornava profundament greu.

            L’examen extern va revelar una accentuada virilització. Els muscles eren forts, masculins i les venes discorrien la superfície de la pell. El clítoris media 2.5 centímetres i en la regió abdominal es palpava una moració, que una vegada intervinguda resultà estar formada per varis fibromes uterins i per un tumor ovàric amb un pes de 4.3 grams, procedent de les cèl·lules de Leydig.

            Els nombrosos anàlisis d’hormones practicats abans i després de l’operació oferiren estos resultats: en els preoperatoris es comprovà la hipersecreció de substàncies andrògenes (fins 145 I.E. cada vint-i-quatre hores); la secreció de 17 cetosterpides era per terme mig de 16.6 mil·ligrams durant el mateix interval, que es reduïen a 2.4 mil·ligrams (resultats comprovats mitjant cinc anàlisis consecutius) a partir de les 24 hores següents a la intervenció.

            Posteriorment, el pes de la malalta anà augmentant lleugera però apreciablement, les seues formes s’arrodoniren, disminuí la pilositat del seu cos i tornaren a créixer els cabells, en canvi, el to de la veu i les dimensions del clítoris a penes si regressaren de manera ostensible.

            A aquesta pacient, un tumor ovàric de caràcter benigne, la evolució del qual es remuntava a trenta tres anys, havia sigut la causa d’un excés de secreció d’hormones masculines i, per conseqüent, l’origen d’una virilització dels caràcters sexuals. Hem de reconèixer, si més no, que els tumors d’ovaviritilitzants son més bé rars i són encara els de caràcter feminitzant en els testicles.

DOS CASOS DE FEMINITZACIÓ

            Exposarem un altre cas publicat per Ostengaard en 1947.

            Un home de vint i vuit anys venia observant des de cert temps un lent però constant desenvolupament de les seues glàndules mamàries. Simultàniament, un dels seus testicles havia augmentat també de volum, mentre que l’altre pareixia atrofiar-se; així i tot, la seua potencialitat sexual es mantenia estable.

            L’examen extern va confirmar el desenvolupament dels (sis), al temps que una lleugera atrofia del testicle dret, i que l’esquerre mostrava un volum major al normal. Després de l’ablació quirúrgica d’aquest últim, es descobria l’existència d’un tumor del tamany d’una avellana que histològicament no va ser qualificat de maligna. Poc abans de l’operació el anàlisi d’orina acusava una hipersecreció de substàncies estrògenes de 200 M.E. cada 24 hores; dos anys després de l’extirpació, la ginecomàstia havia desaparegut, havent recuperat el testicle dret el seu tamany normal.

            Teilum relata un cas similar: Un home de cinquanta tres anys que patia una ginecomàstia amb atrofia de testicle, i que el seu poder eròtic es trobava greument afectat. Durant trenta anys, el malalt havia notat una creixent tensió al costat esquerre de l’escroto i en els últims dotze mesos havia observat el creixement de els glàndules mamàries i una extraordinària sensibilitat, acompanyada d’aguts dolors, en els peçons. Des de feia tres anys, la seua libido era molt dèbil i la potència sexual pràcticament nul·la.

            El reconeixement donà el següent resultat; el pit, efectivament, estava desenvolupat i els pits aparegueren constituïts com els d’una dona; si el vell de la regió púbica era típicament masculí, no existia, en canvi, en el tòrax; el testicle dret es tronava atrofiat i blanet, i en l’esquerre es va poder apreciar un tumor del tamany d’un ou, identificat histològicament com una degeneració de les cèl·lules de Sertoli.

            Dos mesos després de l’operació, en la que li fou ressecat el testicle esquerrà, la “ginecomastia” havia disminuït notablement, però nou mesos més tard no havia recuperat el seu tamany normal. Continuarem.