VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCXXVIII)

Ens havíem detingut reflexionant sobre la nit de bodes, puntualment, que pot manifestar-se, repetida dos o tres dies més tard.

            Ens queda per estudiar les conseqüències psíquiques d’una iniciació poc hàbil o desconsiderada. Els records del penós esdeveniment queden profundament gravats en el subconscient i poden ser causa d’un vaginisme contumaç, per al qual estarà totalment indicat un tractament psicoteràpic.

            En cassos extrems, el vaginisme es pot manifestar encara de manera més penosa, en la qual l’espasme no comença fins després de la introducció del penis, podent ser la contracció tan enèrgica que apresa el membre sense possibilitats de retirar-lo (penis captivus) més que amb ajuda d’algun espasmòtic receptat pel metge, perquè eixa sort de enrampada pot durar vàries hores.

            Altres vegades el símptoma pot ser provocat per dolors físics, per por a patir-los, o pel record d’haver-los patit, però encara existeix una tercera forma d’origen de la qual està en les angoixes i inquietuds profundes, com la por de molèsties imaginàries o temor a la fecundació, al contagi, al coit en sí o, sobretot, por irrefrenable a l’home. Segons el diagnòstic del neuròleg, eixa forma de vaginisme tindrà que ser objecte d’un tractament psiquiàtric o psicoterapèutic.

            La por al coit, la manifestació extrema del qual és l’afecció del que estem parlant, és un dels més evidents perills de la nit de bodes i la literatura especialitzada del psicoanàlisi abunda en exemples d’aquesta classe.

            Segons algunes teories psicoanalítiques, el vaginisme és aleshores la reacció de protesta inconscient de la dona contra l’home al qui no ama o al qui té por i al qui desitja mantenir a distància.

            Freud cita el cas d’una jove molt enamorada del seu marit i que desitjava el coit, per ella mateix i per ell. Però, malgrat els seus desitjos, l’espasme feia sempre la seua aparició a cada temptativa de col·laboració sexual. El gran psicòleg va deduir que es tractava d’una por insuperable que tenia el seu origen en un sentiment inconscient de culpabilitat de la dona. “En la nostra consulta hem tractat a una dona molt sensual i d’extraordinària bellesa que practicava el joc amorós preliminar a tota satisfacció, però a cada temptativa de possessió total experimentava un intens sentiment de disgust cap a ella mateix i cap el seu col·laborador que portava totes les aparences de convertir-se en un vaginisme agut”. En aquest cas descobrim, gràcies al psicoanàlisi, que l’origen d’eixos problemes residia en el complex de culpabilitatpecaminosa de la dona, que així rebutjava la seua parella i refusava a ella mateixa la satisfacció.

            S’ha vist, doncs, que la desfloració no provoca quasi mai l’adhesió de l’actor cap el seu iniciador, sinó que en moltes ocasions desperta un instint de resistència contra l’home que la porta a cap, podent fins i tot adquirir caràcters patològics.

            L’expressada resistència, esta “disharmonia” i el seu rebuig subsegüent de l’home, poden dur al trast amb l’equilibri i la bona marxa de les relacions sexuals del matrimoni.

            Freud va tindre una exacta visió del problema quan deixà escrit que “el matrimonio en segundas nupcias, en el cual ya no hará presencia la desfloración, es a menudo más dichoso que el primero”.

L’ACTE SEXUAL - LA MUTUA POSSESSIÓ

            No és precís destacar que els jocs amorosos, tot incloent en ells el que anomenem preludi, conserven tota la seua eficàcia i significació plenes quan, sobretot, s’han establert relacions sexuals permanents i duradores.

            L’acte mai ha de ser brusc i immediat i les carícies del preludi no s’han d’interrompre durant el coit, abans al contrari, s’intensificaran fins aconseguir l’eclosió final. Eixe procedir és essencial, no sols perquè la consumació de l’acte seria una actitud brutal i primitiva, mancada de dignitat si estigués desproveïda de tendresa amorosa, sinó també perquè moltes dones es troben en la impossibilitat d’experimentar un goig voluptuós en el coit si no va acompanyat de l’excitació simultània de vàries zones erògenes.

            L’acoblament comença per la lenta intromissió del penis en la vagina; durant eixa penetració, en fregar el membre viril contra les parets de la vagina comença a procurar la sensació plaent. En eixa primera fase els protagonistes encara poden frenar i regularitzar l’excitació dels sentits, però en el curs de la seua realització l’estímul augmenta i l’excitació progressa fins convertir-se en impossible de controlar i molt menys de dominar. L’home pressent el moment de l’ejaculació i la dona aspira a la sensació profunda de possessió del penis. L’apogeu de la voluptuositat ve determinat en la parella per l’orgasme de la dona i l’ejaculació de l’home.

            La mútua possessió procura una íntegra i real satisfacció quan l’espasme del actors és simultani o es produeix quasi al mateix temps. L’excitació primitiva i l’exaltació que succeeix després es veuen reemplaçades i seguides per una total laxitud, en la qual l’home i la dona se senten com apassionats i engronsats per una dolça fatiga que prova la seua satisfacció, al si d’una espècie de nirvana característic de la justa sincronia de l’obra finalitzada, en la qual el violent desig ha deixat lloc a la recíproca tendresa.

            En general, la relaxació es presenta també més ràpidament en l’home i l’inclina dolçament al somni.

            Al considerar que la vagina femenina es troba en tota la seua extensió en íntim contacte amb el membre viril, es pensa que les seues parets constitueixen el receptacle ideal de la més intensa excitació i que és allí on resideix la facultat d’experimentar el plaer sexual, opinió que és inexacta perquè el canal vaginal es troba desproveït de terminacions nervioses sensitives. Fins i tot quan es precís practicar alguna lleugera intervenció quirúrgica en esta regió, el ginecòleg no té necessitat d’anestèsia, ni de caràcter local. Continuarem.