VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCXXXI)

Ens havíem detingut la darrera setmana parlant dels tumors testiculars, acompanyats a vegades de “hipogenitalisme” o disminució del poder sexual. Ampliarem ara un poc el tema diguent que també s’han observat “ginecomàsties” en homes que havien patit cirrosis hepàtica, així com en pacients hipoalimentats, amb carència de vitamina B.

            S’ha volgut explicar aquest fenomen pel fet de què els estrògens, tant en la dona com en l’home, són neutralitzats pel metge quan es troben excessivament; però si el procés de neutralització es veu dificultat o impedit per qualsevol circumstància, la quantitat d’hormones que passa a la sang és anormalment elevada i provoca les citades conseqüències.

            Aquesta hipòtesis pareix haver-se confirmat amb la hidosificació d’hormones i la denominada “prova de carga” amb estrògens, portat a cap amb malalts afectats de cirrosi hepàtica.

            Els casos de virilització i feminització en adults amb evolució sexual que ja havia arribat a la total maduresa prova que els caràcters sexuals són sempre modificables i que una alteració física o psíquica cap el sexe oposat pot manifestar-se en parcials i molt localitzades.

MALALTIES VENERIES

            Classificació: Aquesta classe d’afeccions, que gràcies als nous descobriments farmacològics arribaren quasi a desaparèixer en els anys que seguiren a la segona guerra mundial, han tornat a manifestar-se en els nostres dies d’una manera alarmant.

            Les malalties venèries s’han classificat tradicionalment de la següent forma:

            1- Blenorràgia, purgacions o gonorrea.

            2- Xaner blanet o “bubó”.

            3- “Lúes” o sífilis.

            4- “Linfogranulomatosis” inguinal benigna o malaltia de Nicolàs-Favre.

            5- Granuloma veneri.

            Les cinc malalties són en general, però no de forma exclusiva, transmeses pel coit o amb ocasió de manipulacions i carícies d’índole sexual.

            Són doncs, malalties infeccioses de contagi directe, sense intermediaris, com ho són, per exemple, el mosquit “Anòfeles” en la matèria.

            A la llista anterior poden afegir-se encara altres dues malalties que tenen el seu assentament, principalment, en la uretra masculina i que poden contraure’s durant l’acte sexual.

            6- La malaltia de Fiessinger i Leroy, o uretritis no gonocòcica, deguda a un viris.

            7- La tricomoniasis, l’agent del causal del qual és el “Trichomonas vaginalis”.

            Tenint en compte la forma de transmissió i de contagi, la noció de malalties venèries (etimològicament, malalties de les parts genitals) no s’aplica sols a les dolences contragudes en el coit, sinó que comprén totes les seqüeles derivades de quantes manipulacions i contactes formen part de l’activitat sexual, sense que necessàriament tinguen que anar acompanyades de l’orgasme.

            Siguent tan relatiu i individual el valor de les zones “erotògenes” (situades en diversos punts del cos humà), és evident que sempre pot tenir lloc una transmissió “extragenital” i, així i tot, “venèria”, localitzada, per exemple, a nivell dels llavis, dels mugrons, de l’orella i les seues zones cutànies adjacent, de la part superior del coll, de les parpelles, dels orificis nasals, de la cara interna dels muscles, els genolls, etc.

            El mateix pot dir-se en relació a qualsevol altra tècnica substitutiva de l’acoblament sexual, com la masturbació o la intromissió del membre a l’anus, i també del bes genital, masculí, femení o simultani.

LA BLENORRAGIA O GONORREA

            Aquesta malaltia és provocada pel gonococo, descobert i descrit el 1879 per A. Neisser. Per les seues característiques particulars (es desenvolupa en un mitjà definit, s’acolorix de forma especial amb determinats reactius, etc.), el gonococo pot separar-se i aïllar-se d’altres bactèries similars, com el neumococo (causant de la neumonia) o el meningococo (responsable de la meningitis (cerebroespinal)”.

            Des del punt de vista biològic, el gonococo és un paràsit de la mucosa, que viu i es desenvolupa a expenses de aquella, mai sobre la pell. Els seus focus apareixen de preferència a nivell de les mucoses uretrals i rectals en ambdós sexes, en les immediacions del coll uterí, en les glàndules femenines de Skene i de Bartolino i, específicament l’home, en la pròstata, vesícules seminals i, encara més rarament en les glàndules de Cowper i tubs deferents.

            La conjuntiva ocular i la cornea poden veure’s afectades, especialment en el recent nascut (oftàlmia purulenta o blennorràgica, que pot ocasionar gran disminució de la visió i fins i tot la ceguera total); produeix igualment inflamacions molt rebels en la mucosa de les trompes d’Eustaquio i de Falopio (salpingitis) i les articulacions òssies o artritis gonocòrica.

            El període d’incubació està comprés entre els dos i els cinc dies per a l’home, i un poc més per a la dona.

            Abans del descobriment de la penicil·lina i de l’ús dels demés antibiòtics, la infecció ascendia ràpida i fàcilment a través de la mucosa de la uretra anterior fins la posterior, per arribar després a la pròstata, les vesícules seminals, glàndules de Cowper i en ocasions fins el epidídimo. Avui en dia la curació sol ser rapidíssima i en casos greus, sobretot per decuit del pacient, són excepcionals, perquè el tractament amb antibiòtics es mostra sempre molt eficaç.

            Així i tot, una vegada curada la blennorràgia pot deixar com a seqüela una estretor en l’uretra que dificulta la micció, cas més corrent en l’home, l’uretra del qual és més llarga. En canvi, en la dona es corre el risc d’una obliteració inflamatòria de les trompes que pot acabar en obstrucció definitiva, amb prolongada inflamació de la pelvis baixa i la conseqüent i definitiva esterilitat, conseqüència esta a que està igualment exposat l’home si la invasió bacteriana aconsegueix atacar l’“epídimo”. Continuarem.