VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCXXXVI)

Acabàvem la darrera setmana parlant de l’estatura de l’home actual, uniformament mitja dins d’uns valors més alts en relació amb els primitius.

            Continuem. Serà precís reconèixer també que la dentadura de l’home “civilitzat” ha patit una lenta degradació en el curs de varis mil·lennis, com a conseqüència de les fluctuacions dels règims alimenticis, però amb tot això cap sistema es pot invocar en favor de la tesi de la degeneració física de l’home modern.

ALGUNES DADES HISTÒRIQUES

            Per a comparar la potència sexual de l’home contemporani amb la dels nostres avantpassats sols podem basar-nos en les referències de textes antics, i estos no tenen dades que ens orienten amb el que afecten als homes primitius. Sabem, però, que Mahoma aconsellava als seus deixeble la pràctica sexual una vegada per setmana, o siga cinquanta i dos vegades a l’any, i que Solón i Sòcrates estimaven com “normal” les relacions sexuals a l’entorn d’una vegada cada deu dies, el que totalitza de trenta cinc a quaranta vegades anuals.

            Moisés no fixa res a aquest respecte, però prohibia el contacte físic durant la menstruació i la setmana que precedeix i la segueix, els jueus no disposaven més que d’uns dotze dies al mes per entregar-se a ell; a més, essent un poble que vivia en un terreny familiar i auster i poc favorable a les manifestacions eròtiques, és lògic suposar que l’encontre conjugal no sobrepassaria a penes la xifra mensual de quatre vegades, que significaria unes quaranta cinc anuals. I Lutero autoritzava dos actes per setmana, per a sumar unes cent vegades a l’any.

            Si considerem que els moralistes, els profetes i els reformadors intentaven l’elaboració de lleis equitatives i justes, és natural suposar que la “norma” prescrita corresponia en cada cas a les necessitats naturals de la seua època, o dit de distinta manera: que la potència sexual mitja d’un home sa durant alguns milers d’anys es va fixar a l’entorn de les cinquanta vegades per anys, fins l’època de Lutero, en que ja era més alta.

            Del que havem exposat podem deduir que l’home primitiu tenia un instint i unes exigències sexuals menors que les nostres, el que ens ve a confirmar les conclusions a les que han arribat exploradors i investigadors que han estudiat les actuals poblacions primitives en íntim contacte amb la naturalesa, per a les quals, la vida sexual forma part dels fenòmens naturals, no ocorrent així amb la nostra civilització, tan preocupada i impregnada de sexualitat i, al mateix temps tan pesadament tributària d’ella.

            Pareix ser que l’home primitiu s’abandona als seus instints sexuals amb la mateixa naturalitat amb que satisfeia les seues altres necessitats materials o econòmiques, ignorant totalment l’atmosfera de frenesí sexual en el que es mou l’home accidental, encara que haurem de fer constar, i això ho devem a Kinsey, que en els nostres temps i en mig de la civilització blanca, els instints sexuals dels sers que viuen més en contacte amb la naturalesa, particularment els campesins, tenen més mesura i equilibri que els dels habitants de les ciutats, en proporció directa a la seua importància.

            El clima desenvolupa un paper important en la vida sexual. A Europa, per exemple, quant més es descendeix de Nord a Sud, més augmenta el desig sexual en l’home i disminueix la dona de Sud a Nord, mentre disminueix en l’home i disminueix en la dona. Inversament, el desig d’amor creix en la dona de Sud a Nord, mentre disminueix en l’home.

            La rasa és encara més important que el clima. Les diferències en aquest respecte són molt interessants. La vida sexual dels orientals essencialment distinta de la dels occidentals. Hi ha europeus que viuen en els tròpics o en l’Extrem Orient i, des del punt de vista sexual, segueixen essent completament distints dels indígenes.

            Hi han moltes altres causes que influeixen en l’instint sexual. Al parèixer, una estància a l’altra muntanya ho fa disminuir, mentre que una instància en el litoral ho fa augmentar. Les diverses hores del dia tenen també la seua influència. Així, un acte sexual abans del migdia és rar.

            També entren en joc altres factors, com l’educació, les circumstàncies socials, les inquietuds espirituals, etc.

            Fins fa poc era creença general que els homes amb el camp i el terreny solar eren més enèrgics i potents sexualment parlant que els qui espiraven l’”aire enverinat” de les urbs, en especial els de les grans ciutats, però ara es manté que és necessari i no confondre i identificar l’instint -potser podríem dir en alguns casos “la fam”- sexual amb la potència.

            Probablement siga cert que l’aldeà trasplantat a una capital, estimulat per l’atmosfera de la urbs, sentirà acréixer-se els seus desitjos sexuals, però ho és igualment que la potència sexual constitueix en certa mesura qüestió d’hàbit i l’experiència demostra que un individu que no haja mantingut relacions sexuals al llarga de molt de temps (siga per desinterès, per ausència de necessitats, o per falta d’ocasió), va disminuint en els seus apetits i acaba per convertir-se en impotent. I tot el que, gràcies a uns hàbits de continència mantinguts durant anys, s’haja contant amb un petit nombre d’encontres sexuals molt espaiats, disposarà d’una potència sexual inferior a la de l’home que practique freqüentment el coit.

EXIGÈNCIES SEXUALS DE L’HOME ACTUAL

            Podem afirmar, doncs, que l’home modern, preferentment el que viu en la ciutat, disposa de major capacitat sexual que els seus avantpassats i els actuals habitants del pobles, i això perquè pareix que determinats elements inherents a la nostra civilització de les impulsions sexuals creix l’activitat d’aquest orde, que produeix un augment de potència, com ha vingut ocorrent des dels anys de Mahoma i de Lutero fins els nostres dies.

            En el que concerneix a la freqüència no disposem més que d’un reduït nombre d’indicacions fidedignes. Un deixeble de Hirschfeld va establir una estadística relativa a les freqüències mitges que pel seu valor documental reproduirem pròximament. Continuarem.