Vicent Balaguer/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CLXXIII)

Ens havíem detingut la darrera setmana fent una cita dels càstigs infligits als xiquets adolescents pels seus “pecats”, en lloc d’ajudar-los a superar sentiments de culpabilitat en aquell període. Continuant amb el tema, donarem a conèixer el que va informar Lieimann referit a una confessió rebuda d’una jove creient, senzilla i posseïdora d’una gran sensibilitat. Deia així: “Durante los años escolares –que fueron época bien sombría para mí. me habitué al onanismo, pero sin tocar los genitales con las manos. A los dieciocho años aprendí a conocer mi cuerpo y no practicaba más que esporádicamente el onamismo, que me inspiraba sentimientos de vergüenza y temor de que Dios me viera y me juzgara. Cuando lo hacía tenía conciencia de realizar un acto prohibido. Educada religiosamente, cada vez prometía a Dios no recomendar y ya de adulta sufría de un intenso sentimiento de culpabilidad que me conducía a pensar que el Señor iba a castigarme con un embarazo que haría pública mi falta”.

            Existeixen metges que quan veuen un xiquet pàl·lid i que els seus òrgans sexuals pateixen de qualsevol anomalia, immediatament formulen el seu diagnòstic, amb el resultat de que si és fals retiren al metge la seua confiança i si és exacte se senten impressionats, quan el que haurien de fer és evitar l’esglai al xiquet. Els esmentats exemples sobren per demostrar que la ignorància, els prejudicis i les exageracions són les causes de tots els mals atribuïts a la masturbació, als quals és precís incriminar quan el xiquet acusa depressions que poden portar-lo al suïcidi.

CONCLUSIONS I CONSELLS

            El xiquet que es masturba, malgrat les seues resolucions de no començar de nou, sol sucumbir sempre a la temptació; se sent envaït de vergonya, s’acusa de pecat, arriba a la conclusió de què és anormal, manca de força de voluntat, és dèbil d’esperit i esclau del vici. Sorprèn com a hores d’ara encara els errors pedagògics són totpoderosos; són trobats joves que, horroritzats per les profecies i les amenaces dels adults, creuen que acabaran en una sala d’alienats, en la presó o en el “cadalso”. Tampoc és precís adoptar, per reacció pendular, l’opinió oposada de què la masturbació està exempta de perills seriosos que puguen representar greus conseqüències. Davant de tot, es crida l’atenció sobre el fet de què la masturbació es practica sempre en la soledat, sense col·laborador; no existeix cap intercanvi i l’acció no significa més que una substitució. Per començar a practicar-la, és clar, no es necessita la presència ni el consentiment d’altre ser capaç d’oposar obstacles.

            Resulta indubtable que la tensió originada pel desig desapareix després de la masturbació, però l’excitació física queda reemplaçada per un sentiment característic de buit interior que condueix a un nou estat de tensió que desemboca a la repetició.

            Després de l’acte masturbatori la fatiga és sempre major que en la relació sexual normal, que té fàcil explicació pel fet de què l’activitat cerebral, és a dir, la imaginació, ha d’actuar molt més intensament que durant el coit. Però, a més a més, està comprovat que la masturbació incita a repetir l’acte amb freqüència, essent ahí on resideix el seu major perill. La masturbació excessiva, es estat crònic, realitzada una o vàries vegades per dia durant anys, desemboca en una insensibilització del mecanisme físic que, lligat a un lloc precoç de l’organisme i a una posició determinada i precisa del cos, no pot ser estimulat més que amb ajuda de l’excitació mecànica, essent possible que l’home, la sensibilitat del qual ha quedat fixada d’aquesta manera, es convertisca en incapaç de mantenir relacions normals perquè la vagina femenina no basta per a excitar-lo i despertar-li la voluptuositat.

Però encara és pitjor la interrupció de l’acte masturbatori abans de l’ejaculació, que dóna lloc a gravíssims trastorns físics i psíquics. La por a les conseqüències de la masturbació condueix a molts joves a aquesta nefasta pràctica, que és consecutiva de la falsa creença de que el perill de la masturbació resideix precisament en l’ejaculació. Açò constitueix un greu error. L’acte sexual, des de l’estimulació de l’orgasme, es desenvolupa a la forma d’un reflex. Ho és en la seua primera manifestació, determinada pel compliment dels cossos cavernosos, fins arribar el final amb l’emissió d’esperma. Però si aquesta successió de reflexes s’interromp voluntàriament, l’orgasme pot habituar-se a aquesta situació (el mateix per reflex, aquesta vegada condicionat) i interrompre el procés quan no es desitja i en el mateix moment que en la masturbació, és a dir, poc abans de l’orgasme final. Aleshores, en el curs d’un coit normal, es corre el risc d’idèntica reacció quan l’ejaculació és desitjada.

En el terreny pràctic, eixos mètodes poden produir desordres físics i psíquics de difícil tractament, així com greus estats neurastènics. Respecte a la masturbació femenina, les conseqüències són, a més de les referides per a l’home, altres de tanta o major transcendència, consistents en dolors i pèrdues abundants durant la menstruació, consecutives a la intensitat dels espasmes en eixe període. Alguns especialistes fins i tot afirmen que les pràctiques masturbatòries condueixen a la llarga a una espècie de fixació en el procés sexual que determina la limitació de la sensualitat en un lloc precís, el clítoris quasi sempre que, en conseqüència, es transforma en moltes dones en la principal zona exògena. Després, al llarg de posteriors i normals relacions entre els sexes, es fa necessari modificar el reflex habitual de tal manera que en lloc de la zona citada siga la vagina el centre principal. Aquesta transformació no sempre pot aconseguir-se i el clítoris continua essent el centre de la sensació voluptuosa, encara que en ocasions s’aconsegueix la transferència en el curs de les primeres setmanes de matrimoni. En realitat, l’afecte i la comprensió mútua poden ajudar a salvar aquest obstacle.

POL·LUCIONS INVOLUNTÀRIES I POL·LUCIONS “ESPERADES”

            La veu pol·lució vol dir “ejaculació involuntària”, bé siga diürna o nocturna i en general es manifesta en funció del somni nocturn, essent normal entre els joves i les persones que viuen en la continència de manera habitual o temporalment. Pot presentar-se de forma esporàdica o regular i consisteix en principi en un signe característic de l’absència (o insuficiència) d’exteriorització de l’instint sexual, essent així com una espècie de “vàlvula de seguretat”. Continuarem.