VICENT BALAGUER/ Els 4 catons: Sobre sexe i prostitució (CLXXXVII)

La darrera setmana ens vàrem detenir un poc parlant de l’ovari que havia madurat. És sabut que en cada cicle menstrual aconsegueix la seua duresa un òvul, el qual, si no és fecundat, mor en determinat moment per a ser expulsat de l’úter amb el fluxe menstrual. per consegüent, el cicle periòdic femení pot considerar-se dividit en dues parts: 1ª. Època durant la qual la dona no pot ser fecundada, o siga, abans de l’evolució i després de la mort de l’òvul. 2ª. Període en el qual és possible la fecundació, a saber, quan està present un òvul madur. Ara bé; per extraure d’estos aconteixements un resultat pràctic és imprescindible plantejar dues preguntes suplementàries que son: a) Quan és expulsat l’òvul de l’ovari, i b) període en el qual és susceptible de ser fertilitzat.

            I per contestar-les es va començar primerament per efectuar investigacions amb animals. Però la menstruació és un fenomen que no es produeix en els animals, salvant per a determinades espècies de monos antropoides.

            En la generalitat dels animals existeix l’anomenada època del zel que constitueix igualment un procés de caràcter cíclic, en el qual tenen realització els acoplaments del sexe i és el temps en que tan sols és possible la fecundació.

            La interrogant, es referia sobre els dies del zel en el qual tenia lloc la concepció.

            Va poder arribar a establir-se per a la gossa que la fecundació no era realitzable més que entre els dies nové al duo dècim; per a la cerda, este període de zel abasta vint-i-un dies, però la fertilització no s’aconsegueix sinó durant tres dies solament; el de la vaca és també de vint-i-un dies, però la seua aptitud per a concebre no passa molt de vint-i-quatre hores. Aquestes observacions demostraren que els animals femella no poden ser fertilitzats més que una part, generalment curta de zel, que es va fer deduir que la resta del temps l’òvul, o bé no havia aconseguit la maduració, o es trobava en estat degeneratiu, o atrofiat.

            En conseqüència, el període de receptivitat entre els animals és de curta duració, xifrant-se per als felins i les gates en poques hores. En els conills, l’ovulació es produeix justament quan s’acoplen, o siga que les cèl·lules femenines del la canilla necessiten de l’acoplament per alcançar el final del seu procés maduratiu, del que resulta que la seua fecundació és quasi infalible...

            En la dona, la vida activa de l’òvul, és probablement breu, perquè resulta quasi segur que a la seua arribada a les trompes comença a aprofitar les proteïnes i altres substàncies nutritives que converteixen a la seua membrana en infranquejable per al gàmet masculí. Això sembla succeir a les primeres vint-i-quatre hores contades des de la posta ovular, i per conseqüent la dona no pot teòricament ser fecundada més que durant vint-i-quatre hores del seu cicle menstrual, permanent estèril la resta del període.

            Vejam, però, si la nostra suposició resulta certa des del punt de vista pràctic.

            En efecte, imaginem que l’òvul cau de l’ovari el dia 10 d’octubre i que, per tant, l’11 es trobarà ja recobert d’una membrana de proteïnes tan grossa i resistent que cap espermatozoide la podrà penetrar. En eixe cas, la dona no serà apta per aconseguir sinó durant eixes vint-i-quatre hores, sempre i quant no ens assalte la sospita que si els espermatozoides dipositats en els òrgans genitals femenins durant un coit del 9 o del 8 d’octubre, seran capaços de fecundar l’òvul alliberat del dia 10, en conservar durant cert temps les seues facultats generatives.

            Aquest dubte sols es pot resoldre coneguent la supervivència dels gàmets masculins el si dels òrgans sexuals de la dona, per a la qual se mamprengueren investigacions molt complexes, principalment recorrint a l’auxili d’animals.

            Es sabut que els espermatozoides es produeixen als testicles, que són dues glàndules situades en un envoltori extern en forma de bossa i que rep el nom d’escroto la temperatura interna del qual és inferior amb varis graus a la normal del cos humà, refrigeració que és indispensable per al desenvolupament de les cèl·lules reproductores.

            En el transcurs de vàries experiències s’han dipositat els susdits element en un líquid apropiat, a idèntica temperatura de l’organisme humà, haguent-se comprovat que les cèl·lules es desplaçaven amb l’ajuda d’actius moviments de la seua extremitat caudal durant unes quaranta i huit hores aproximadament. Més tard, a la seua energia podia considerar-se quasi esgotada, quedant com entorpits, debilitats i també incapacitats per perforar la membrana de l’òvul.

            En un mig igualment líquid però a menor temperatura s’ha pogut observar que els gàmets es mantenien quasi immòbils, efectuant dèbils moviments, amb el que no malgastaven la seua energia i resistien més temps vius.

            Estos i altres experiments demostraren que l’espermatozoide sobrevivia més estant sotmès a un grau de calor per baix del normal per a l’organisme humà, mentre que a partir d’aquesta temperatura esgotaven la seua capacitat d’acció i les seues possibilitats de supervivència.

            Per tant, mentre romanen amb els frescs dipòsits del sac escrotal, es conserven en repós i no balafien la seua energia vital, però quan es veuen projectats a l’interior dels genitals femenins, en un ambient amb una temperatura més elevada del cos humà, es veuen obligats a realitzar els seus característics i actius moviments la rapidesa dels quals no poden mantenir molt de temps, perquè exigeixen una despesa gran d’energia i, per tant, la seua capacitat fecundadora s’extingeix ràpidament.

            Altres experiències han permés observar que les cèl·lules masculines conserven la seua activitat al màxim a l’interior de l’organisme femení durant vint-i-quatre hores, al terme de les quals, si bé no es troben inertes encara, són incapaces per realitzar la seua funció específica, perquè l’energia de que disposen és insuficient per a la fecundació.

            Alguns autors -com Vincent- descriuen, malgrat tot, pervivències bastant més amples.

            I ara, tornem al nostre exemple, en el que, recordem-ho, l’òvul havia madurat el 10 d’octubre.

            Si en eixa data té lloc un coit, els espermatozoides trobaran en els òrgans femenins un òvul en condicions de ser fecundat. En el cas de que el contacte eròtic es duga a efecte en els dies 8 o 9, les cèl·lules masculines no troben al seu oponent femení, però al conservar la seua potència generadora i la seua energia vital poc més o menys intacta durant quaranta huit hores, la conjugació tindrà moltes probabilitats de conseguir-se amb l’òvul alliberat el dia 10. Això ens permet afirmar que les relacions sexuals poden ser fecundades durant tres dies del cicle sexual femení; la data en la que l’òvul alcança la seua maduresa i els dos dies que la precedeixen, essent infecunds tots els altres, durant els quals té lloc el procés de maduració o s’elimina la cèl·lula no fertilitzada. Continuarem.