Educació ambiental

VERÓNICA MONSONIS (*)

L'educació ambiental aspira a educar globalment a l'individu en els plans cognitiu, afectiu i soci-moral, per a desenvolupar autonomia, sentit crític i valors ambientals, per aquest motiu, resulta apropiat emmarcar-la com a part de valors genèrics, socials i morals.

            Des de l'àmbit educatiu i amb una visió sistèmica no existeix un valor que predomine sobre els altres, interactuen per igual en la defensa del medi ambient. Els principals valors ambientals són responsabilitat, diàleg, justícia, confiança, respecte, solidaritat, esforç, autoestima, urbanitat, ampliats amb austeritat, conservació, cooperació i sentit històric. Probablement podrien afegir-se alguns més a aquest llistat, però aquest grup és vàlid com de punt de partida per a la reflexió a l'aula, segons el centre escolar, depenent del context social i la valoració que la Comunitat té sobre el seu entorn.

            La inculcació de valors ambientals i socials és una tàctica vàlida a l'aula. Aquesta es refereix a la pedagogia activa, on és essencial implicar afectivament el xiquet per a adquirir actituds positives relatives a cura del seu entorn pròxim. Aquesta estratègia pot combinar-se amb al·lusions a models de la vida real, amb reforços pràctics en la vida diària i activitats per a correcció de conductes.

            Mostrar les conseqüències negatives de certes pràctiques incíviques i injustes pot ser d'utilitat a l'educador a l'aula per a ajudar al fet que l'alumne guanye escalonadament consciència d'aquests valors. En una fase posterior, quan els valors bàsics estiguen ja interioritzats, serà factible aprofundir i orientar-los cap a un compromís major.

            La interiorització de valors depén en gran manera de l'alumne, del paper del docent, però també de la família, i en últim terme de la societat.

            L'educació ambiental cala millor en l'alumne quan la intervenció es fa de manera pràctica, centrant-se en el simple i conegut pel xiquet; evitant l'abstracte, complex i llunyà, que finalment minvarà la seua motivació i participació a l'aula. És recomanable planificar accions pràctiques, de caràcter lúdic, vinculades al seu entorn més pròxim, com el seu barri, el seu poble i voltants, i a totes les vivències del xiquet en aqueix mitjà.

            El xiquet coneix els elements naturals de l'entorn natural mitjançant l'observació, la manipulació i l'experimentació. Per a aprendre necessita entendre, presenciar, sentir, fer olor, tocar i sentir d'on procedeixen els aliments, les plantes, les mascotes, els materials que ens envolten, etc. En definitiva, es tracta que el docent augmente la freqüència del contacte amb la naturalesa.

            L'escola es converteix en sí mateixa, en una font d'oportunitats per a afermar actituds i hàbits, i millorar condicions ambientals de l'entorn, perquè s'estructura com una “microsocietat”, on es reprodueixen molts aspectes socials, es transmet cultura i valors, on es consumeixen energia i recursos, es gestionen residus, amb espais comuns i multitud d'activitats. En aquest context es combina l'aprenentatge i l'acció, l'acció educativa és coherent, s'anima als alumnes a exercir un paper actiu en la reducció de l'impacte ambiental i contribuir a millorar l'aula i el propi centre escolar.

(*) Psicóloga. Máster en Psicologia Clínica especialitzada en Educació Emocional i en Atenció Primerenca.