El bancal de Masca/JOSEP V. MASCARELL: De fantasmes i mala fe

“Estos articles del bancal de Masca em semblen un regne de l’altre món ple de fantasmes”, sentia dir a la taula del costat, i doblant el cap i estirant l’esquena com si buscara alguna cosa per terra els va guaitar per damunt les ulleres. Eren dos amics prenent café en la terrassa del bar del costat de la llibreria on havien comprat el periòdic. Costum dels dissabtes. Acostant-se el café li va seguir la conversa a l’amic sense mirar-lo: “No tindria res d’estrany. No se si ho sabràs, però masca en llatí vol dir fantasma i fantasma, fer visible”, i va arrimar la cadira de la vora del carrer; havia plogut i hi havia una bassa amb un bon toll d’aigua i l’esguitaven els cotxes en passar. Tirant l’esquena arrere i menejant les mans com si fera un cos va contestar amb un “¿Fer visible? Sers que no saben qui són s’emmascaren la cara per fer d’algú i deambular pel bancal...”, i deixà continuar l’altre, que semblava entendre d’etimologia, “¡Emmascarar!..¿veus?”, -tapant-se la cara amb les dos mans i parlant pel mig- “els actors teatrals es posaven una màscara amb un forat...per..sonar...i representar un personatge. Per això, a la màscara li deien per..sona; el fantasma fa visible la persona, veus?”, digué desvanit..

Mentrestant, una parella jove amb una xiqueta que semblaven pare i mare i filla s’assentaren a un taula buida que hi havia ben a prop. S’alçà un dels dos amics i s’acostà a saludar-los. S’abraçaren i es van posar a parlar tots tres alhora, rient-se i mesclant converses com si vulgueren contar-se la vida en un moment. En tornar a la taula, “Sembla que els coneixes de tota la vida, no?”, digué l’altre amic. “I tant!”, contestà, “I semblen de família bé i molt feliços, no?”, va dir fent morros, alçant les celles i menejant el cap amunt i avall. “De bona família, sí, però no crec que siguen feliços....-mossegant-se el morro de dalt amb el de baix-...ni un ni l’altre estan contents amb el que aparenten”, va deixar caure, baixet, acatxant-se damunt la taula i acostant-se tot el que podia. I continuà. “Estic segur que desitgen viure d’una altra manera, d’experimentar un canvi, de ser....-i amb els llavis apretats i fent amb el cap que no-...fer d’home, de dona....fer de pare o de mare....no sé....cada dia els veig més angoixats...”, i es rentà el café de la boca amb aigua. “I per fugir de l’angoixa que es produeix decidir, fer la transició, convertir-se en trans, s’automenteixen i accepten els papers que els han oferit, no?...” i, sense deixar-lo acabar, continuà l’amic. “Fan el fantasma, sí, es posen la màscara d’home i pare, de dona i mare, es persuadeixen de què no són lliures i han de fer el paper que els toca fer..”, anava dient mentre s’alçaven i se n’anaven.

Quan ja havien perdut la veu, s’encarà als ulls de la seua dona inclinant-se per damunt la taula, per dir-li amb el dit en alt: “Persones que són fantasmes amb mala fe. Perquè fer com fan els fantasmes per amagar el que eres, és mala fe. Ningú és per essència un fantasma, el fa. I fer o deixar de fer està en les mans de cascú”.