Un amor transformat en escriptura i música

Per Quico Llopis Ivars 

En aquest punt de la meua història, ressona dins del cap un nom conegut i a l’hora desconegut per a totes i tots. Un nom que va representar els pobles de Benissa i Teulada per la València i l’Espanya dels segles XIX i XX. Un nom que va presumir del seu poble matern i va apostar per viure en ell. Un personatge que va contraure matrimoni amb una senyoreta provinent d’Elx i, tots junts, crearen la seua llar a Benissa. Testimoni d’aquell amor per la seua terra va quedar la seua casa deshabitada per la impossibilitat de crear una família que continuaria el vell llinatge. Un amor transformat en escriptura i música, cultura i foment d’una forma nova de pensar dins dels cànons artístics de la seua època. Una parella injustament esborrada pel temps de la nostra memòria. Ells són el músic i escriptor Ricardo Benavent Feliu i l’escriptora Paulina de Ibarra Blasco.

            Entre les grans famílies de l’oligarquia rural de Benissa al segle XIX trobem els Feliu i entre les netes del cacic i polític Joaquin Feliu Orduña trobem Rita Feliu i Conca. Ella contraurà matrimoni amb un jove advocat provinent de la família de senyorets de Quatretonda anomenat Joan Baptista Benavent i Pastor. Aquest matrimoni viurà una temporada a Benissa, mentre el jove Benavent serà alcalde del poble durant dos anys i després marxaran a València on naix el seu únic fill, Ricardo.

            El xiquet rep una bona educació tant en el camp de les ciències com el cultural, estudia Dret en la Universitat de València i també en el Conservatori de València, sota la tutela del pianista amb més renom de la ciutat, Justo Fuster. El jove destaca per les seues interpretacions pianístiques en els cercles culturals de València i el control del repertori clàssic del piano. Comença a sonar el seu nom i entaula amistats amb altres músics del moment com Manuel Peyró o Jose Espí. I en algun moment de la seua joventut, dins dels cercles socials, coneix Paulina de Ibarra i Blasco, provinent d’una gran família d’Elx i interessada per la cultura i les arts. L’amor esclatà entre els dos joves artistes però la família de Ricardo és va negar al seu matrimoni.

            Els seu pare, conscient de la fama de Ricardo amb el piano, va fer un pacte amb ell per canviar el seus sentiments i traure’l de València. El pacte era un llarg viatge per tot Espanya i Europa, oferint recitals de piano de les grans figures de la música com Beethoven i Mozart. Per contra, a la tornada no contrauria matrimoni i agafaria el relleu del treball familiar. A la seua tornada, però, desobeint el pacte amb el seu pare i entaulant una baralla familiar, contraurà matrimoni amb Paulina. El jove matrimoni estableix la seua residència entre la gran ciutat i el poble, en el carrer Verge dels Desemparats on està l’antic habitatge familiar. No exercirà mai l’ofici d’advocat però gestionarà les terres heretades de la família.

            Paulina de Ibarra i Blasco va nàixer a Elx l’any 1845 i va escriure en la segona dècada del segle XX amb el pseudònim de Narciso del Prado. Dona profundament catòlica, va fer de la defensa de la religió el seu tema predilecte. Entre el seu recull d’articles i llibres trobem infinitat de títols com La Mujer Católica, La Lealtad, El Correo, Rosas y Espinas, entre altres. En 1910 va publicar a València una obra teatral de 55 pàgines titulada Un puñado de serpentinas. Cuadrito de costumbres Regionales. I en 1917, 21 articles de premsa van ser publicats amb el títol de Articulos Morales. En 1918, va publicar en la mateixa impremta un volum titulat Costas y Paisajes de la Marina de Alicante, amb descripcions de Xàbia, Moraira, Benissa, Fontilles, Altea, Benidorm, la Vila Joiosa, Busot i Alacant. Va col·laborar també amb el setmanari tradicionalista il·licità La Defensa, dirigit per José Pascual Urbán.

            Benavent, per la seua part, va participar en les vetllades intel·lectuals a la casa de l’alcoià José Espí i allí estableix amistat amb Manuel Penella, Salvador Giner, Eduardo Ximénez, José Fornet, José Jordá. Amancio Amorós, Agustín Payá, etc. I mantenia bones relacions d’amistat amb Tomas Bretón, Isaac Albéniz, Oscar Esplà, Lopez Chavarri, Camille Saint-Saëns, etc.

            Ricardo Benavent, després d'una vida artística activa en la seua joventut, va deixar tota vida pública dins de l’àmbit pianístic per oferir assajos i articles d’opinió sobre música i diferents arts artístiques. Reconegut en la seua època madura com a gran crític musical i escriptor, publica articles en revistes regionals i nacionals. També destaca com a bon orador en conferències i discursos, com la feta en la societat econòmica de València l'any 1893. Va ingressar en l’Asociación de Escritores y Artistas de Madrid, al Centro de Cultura de Valencia i a la Academia General de Ciencia, Bellas Letras y Nobles Artes de Córdoba.

            A tot això ha de sumar la seua col·laboració en premsa, principalment en el Butlletí Musical, publicat a València a partir de 1892. El nom de Ricardo Benavent figurava en l'encapçalament de cada número, esmentat el primer dins de la llista de col·laboradors permanents de la publicació. El 30 de novembre de 1873, Ricardo Benavent va pronunciar un discurs en la Societat Econòmica d'Amics del País de València.

            Se li atribueixen obres conegudes com Perludeo y Romanza sin palabras; Sombras y luz; Felicidad (Andante de estilo clásico); Scherzo; Flor de Azhar (Vals brillante); Rondo para piano; dos misses a la patrona de Benissa, la Puríssima Xiqueta; etc. Flor de Azhar (Vals brillante) és una obra dedicada a la seua dona Paulina de Ibarra. També hem documentat l’obra dedicada al president de la Societat Econòmica de Valencia, Tomàs Trénor.

            Entre els molts treballadors de l’artista en les terres i la casa, agafarà a un home de confiança per administrar totes les seues terres que la vida els portaria a entaular una gran amistat fins la fi dels seus temps. Aquell home i la seua família adoptaria el cognom de l’artista com un malnom per la seua relació d’amistat i proximitat. Aquell treballador era José Llopis Ivars “José, el de Benavent”. Aquell home era el meu rebesavi.

            Repetint la història, el meu iaio Pepe va començar a formar la seua pròpia família amb la filla de Francisco Sendra, “Paco, el del Casino” en el mateix lloc. Pepe i Pepa Elisa de Benavent, entre aquella casa i la casa del tros de Fantaixat, van vore créixer els seus primers dos fills; José i Vicent.

            La desaparició total de la figura del matrimoni Benavent, soterrat a València, i la seua caiguda en l’oblit als pobles de Benissa i Teulada era un fet cada vegada més real. Ara bé, la vida ens dona sorpreses d’una manera màgica i involuntària. En aquella família humil va quedar l’emparenta de l’amistat i va quedar una xicoteta herència aferrada a ells. Una llavor que, arribat el moment, el temps s’encarregaria de fer ressorgir com un au fènix la figura del matrimoni d’artistes. Un cognom fet malnom, unes antigues històries de família i un net curiós. La vida s’obri pas, fins i tot, en els llocs més obscurs com l’oblit.