VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCLVIII)

Ens havíem detingut últimament parlant de la “mort” voluntària o no, i del problema de la vellesa. Continuem ara? Val, continuem. Podem dir que els mètodes de rejoveniment, almenys els que coneguem nosaltres pels treballs que hem consultat, ens diuen que no fixen com a meta de les seues aspiracions el permetre a l’ancià recuperar una il·lusòria joventut, sinó que el seu objectiu és més lògic i es xifra en facilitar a l’home en la seua última etapa viure lúcidament la vida pròpia de la seua edat, atenuant o suprimint en la mesura del possible els processos degeneratius.

            I el fet de que la vellesa tinga una vida també, com la de l’infant, consubstancialment com ella, és una realitat més que complidament demostrada al llarg de la història que ens presenta suficient nombre d’exemples de gloriosa ancianitat. Vos convide a que llegiu aquest mateix setmanari una vegada més cada setmana i veure la de sorpreses que trobeu en ell en raó de les diverses defuncions d’edats i situacions distintes sense que queden relacionades en les edats periòdiques al marge d’ancianitats o joventuts. Toca, de quina cosa estem parlant ara els “longevos”? Ahí tenim la notable galeria d’exemples de desapareguts de “gloriosa ancianitat”.

            Des del punt de vista de la sexualitat de l’home “madur”, no és que estiga cridat a desaparèixer, sinó a orientar-se en un nou sentit. Hala, ja n’hi ha prou. Nou?

            En la dona no és, ni molt menys, infreqüent trobar un nou ardor sexual després de la menopausa..., exigència de la que sol, fins i tot, mostrar-se a vegades un poc avergonyida; i en l’home d’edat també els desitjos sexuals poden manifestar-se molt vivaços.

            En cap dels dos cassos citats ocorre res d’anormal i a eixa edat ú es pot també mostrar-se radiant en el terreny de la sexualitat.

            Cada vegada que des de la infantesa avancem un pas cap a una fase nova en les distintes edats de la nostra vida (pubertat, edat adulta, vellesa...), reapareixen els problemes que no sabérem resoldre o que havíem resolt mal quan van deixar de ser-ho; haurà d’afrontar de nou les mateixes amenaces passades i davant les quals haurà retrocedit.

            Per això s’ha dit, i no sense raó, que la vellesa és l’última oportunitat que se’ns ofereix per a “fer-nos homes”, aforisme tan cert en el pla d’allò sensual com qualsevol de les restants manifestacions de la vida.

            Segons les estadístiques, entre els sexagenaris són relativament pocs els individus que es poden qualificar de totalment impotents, i són bastants els octogenaris que conserven encara una relativa potència sexual.

            A dir veritat, el que sí pot afirmar-se sense dubtes de cada classe és que el vigor sexual masculí i especialment el de l’home que ha doblat el cap dels cinquanta anys, és un fenomen tan complex i tan específicament individual, que resulta quasi pràcticament impossible sintetitzar-lo en estadístiques.

LA VELLESA NO ESTÀ EN ELS ANYS

            Per altra part, una vida sexual intensiva durant la joventut no condueix, com generalment es creu per la major part de les persones, a un resultat degeneratiu, a un envelliment prematur, de vigor sexual. Existeix el fet comprovat de què l’home que durant la seua joventut ha tingut una vida sexual activa, superant el terme mitjà, no es converteix en impotent ni més prompte ni més ràpidament que els qui conservaren la castedat a ultrança (abans al contrari), ni que aquells que no sobrepassaren l’activitat mitjana.

            No fa encara molt de temps, atacar el començament de la quarantena significava per a un home penetrar en l’“avantcambra de la mort”, penetrant de ple en la vellesa.

            Era època en que s’havia de fer imprescindible aprendre a renunciar, era l’arribada de l’edat provecta, amb el seu “cortejo” de patiments, de malalties, per acabar abans de poc en l’èxit letal.

            Ben és veritat que les condicions de vida en eixe passat al qual ens referim, pareixia justificar l’aprensió dels nostres avantpassats. Les causes eren diverses i residien principalment en la falta absoluta d’higiene, el nivell de vida inferior i els esforços excessius, penosos, esgotadors, que exigia la vida quotidiana.

            A Anglaterra, durant els inicis de la primera Guerra mundial, els metges militars observaren que la majoria dels obrers acusaven símptomes d’envelliment a partir dels trenta-cinc anys. Des del punt de vista de la seua aptitud per al servei militar, la major part del personal obrer de la indústria de Lancashire, amb una edat mitjana de trenta-huit anys, tenien que ser conceptuats com “vells”.

            Encara a l’hora actual, els homes obligats a suportar treballs físics excepcionalment durs, com miners, descarregadors de moviments portuaris, etc., envelleixen precoçment perquè les seues forces físiques estan sotmeses a grans esforços que, a poc a poc, esgoten la seua energia en gastar-lo en excés diàriament.

            L’“envelliments” és per tant una noció molt relativa, que no pot definir-se exactament pel nombre d’anys “viscuts”. Cert és que es conten individus qualificables de vells abans d’haver arribat als cinquanta anys, però altres molts es troben ara en aquest període de la seua existència molt lluny de considerar-se “homes d’edat” física i mentalment.

            Intentaré analitzar la definició clínica del fenòmen de l’envelliment, procés molt desigual que fa extremadament delicada la resposta a aquesta qüestió.

L’ENVELLIMENT, PROCÉS GRADUAL

            Determinats òrgans de la nostra anatomia es gasten més apressuradament que altres que no envelleixen gradualment, sinó per “etapes”. Resulta igualment difícil precisar l’època de la vida en què comença l’envelliment i de quina manera obra, encara que sí podem definir el començament del procés en un òrgan quan aquest comença a acusar símptomes degeneratius.