VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCLXXXIII) La masturbació cerebral

Les joves no solen veure’s impulsades a la masturbació per influències externes, sinó més bé pel canvi periòdic que acompanya a la menstruació, especialment en els primers mesos, època que afavoreix aquesta afició. Passada aquesta fase, l’adolescent sol trobar altres mitjos de satisfer-se que s’han agrupat sota la denominació de “masturbació cerebral”.

            Aquesta pretesa “masturbació cerebral”, utilitza el “somnis” com a mitjà pràctic. Els individus que s'entreguen a ella són quasi sempre sers excitables, imaginatius, donats per temperament, a somiar. Qualsevol circumstància fortuïta desencadena en ells, una espècie d'imatges de caràcter poètic, sempre proveïdes d’un matís sexual, però en les quals l’amor juga un paper preponderant.

            Per exemple, una impressió arreplegada durant una lectura estimula la imaginació juvenil, que amplifica la impressió i la converteix en una font d’excitació. Aquí és on pot trobar-se l’explicació de l’èxit de la literatura pornogràfica.

            Els sers subjectes a aquests “somnis” acostumen a ser tan sensibles que són incapaços de realitzar la masturbació en el seu sentit estricte, per ser contrària al seu concepte estètic de la vida. Sovint no tenen tan sols consciència del caràcter sexual dels seus pensaments.

            Segons Hamilton la freqüència d’aquesta classe de somnis confirmen haver-los experimentat en la seua joventut un 27% dels homes i un 25% de les dones, així com el caràcter eròtic o sexual dels mateixos; un 75% dels homes i un 51% de les dones van tenir preponderància entre els 18 anys i en arribar a formar una parella estable. Entre els homes i dones casats, el 26% dels primers i el 19% de les segones continuen entregant-se a aquests somnis.

            Aquestes imatges en estat de vigília són generalment independents de la tendència masturbatòria, mentre que els somnis nocturns estan molt lligats a ella. El somni escapa per regla general al record conscient i sols és la reacció física que l’interromp, el que roman a la memòria.

            L’apreciació moral i ètica de la masturbació ha variat al llar del temps. Els antics grecs la toleraven. Aristófanes va arribar a criticar-la, però les seues censures no van constituir mai un veritable atac, ja que l’admetia en les dones, els xiquets, els esclaus i els ancians. L’actitud de Roma davant d’aquesta qüestió va ser molt pareguda a la de Grècia, però va canviar amb l’arribada del cristianisme.

            Mentre que els teòlegs de l’Edat Mitjana es conformaren amb estigmatitzar-la com un pecat que trobaria el seu càstig en “l’Altre Món”, és sorprenent comprovar que els pioners de la sexologia vam veure en ella l'origen de grans mals.

            La primera obra literària que tractava el tema de l’onanisme va aparéixer a començament del segle XVIII escrita per un tal Bekker, que la va intitular així: Onania, o l’infame pecat de la masturbació, les seues terribles conseqüències pels dos sexes i els consells espirituals i físics concernents als que s’han vist perjudicats per la pràctica d’aquesta odiosa costum. Seguia la carta d’una dama sobre l’ús i l’abús del llit conjugal i la resposta adjunta de l’autor.

            Aquest llibre no va tenir cap acollida en Alemanya fins un segle després, quan va ser publicada la tesi doctoral de Tissot: L’onanisme, que descobria horrorosos perills en la masturbació i a la qual qualificava “d’infern a la terra”. Descriu un cas en el qual dos hòmens s’entregaven a aquesta pràctica. Un va embogir i el cervell del segon es va assecar fins al punt que es sentia un soroll mate sota el crani. Culpava a la masturbació com la causa de la paràlisi, epilèpsia, tuberculosi, ceguera, debilitat d’esperit, bogeria, reumatisme, tumors, hemorroides, diarrees, homosexualitat femenina, i finalment, la mort.

REMEIS RADICALS

            Fins el segle XIX (concretament 1850, segons Spitz), els metges no tractaren de combatre la masturbació amb tots els mitjans al seu abast, però a Anglaterra es va posar de moda el tractament quirúrgic, i vuit anys més tard el cirurgià londinenc Brown proposava la clitoridectomia (ablació del clítoris) com a remei, basant la seua posició en què aquesta amputació curava les tendències masturbatòries. Va realitzar la seua intervenció sobre multitud de xiquetes i adultes, arribant a fundar una clínica especial per a dones, London Surgical Home, i publicant en 1866 els resultats obtinguts en quaranta-vuit intervencions.

            Com a conseqüència d’aquest informe va tenir un conflicte amb la Societat d’Assistència als Naixements de la qual formava part, i de la que va ser expulsat després de tempestuosos debats, a partir dels quals la clitoridectomia va ser unànimement rebutjada per la Medecina anglesa.

            Spitz va comprovar la aparició posterior d’aquesta intervenció en diversos països, recomanant-la en Viena Gustav Braun. També alguns metges francesos començaren a practicar-la a final del segle XIX, encara que la van abandonar de seguida.

            Altres remeis que s’usaven per a suposadament curar “la masturbació” van ser l’aplicació de cataplasmes sobre les cuixes, els genitals o l’espina dorsal; la col·locació de fèrules de fusta en els genitals, etc. En 1925 el 25% dels tractaments aplicats en EEUU consistien en intervencions quirúrgiques; una d’elles va ser realitzada a una xiqueta de 7 anys en l’hospital de Cleveland (Ohaio) que relatarem. (Continuarà).