De Madrid al cel

Almudena Salort: “El meu somni és poder dedicar-me a això durant tota la meua vida perquè em sent plena”

“Laura Moise és la meua mestra, la meua segona mare, i el teatre m'ha educat en molts valors vitals”

DÍDAC VENGUT

Els qui passen per davall del pont per als vianants que uneix el Parc de Roma amb Moratalaz poden llegir que es dirigeixen De Madrid al cel. És a dir, que com en la capital no s'està en cap lloc. I bé ho sap Clara, Elena, Cecilia, Paula … En realitat totes elles són una, Almudena Salort Orpi, una jove de 24 anys, natural del Verger, que està pels madriles en la pell de totes aquestes dones que ha interpretat com el que és i com el que se sent, una actriu. La nostra paisana manté la il·lusió intacta per fer-se un buit en un món, el de la interpretació, complicat en si mateix per la seua inestabilitat, i més encara en els temps que corren. Però ja és un rostre conegut en el món pels seus papers en sèries de televisió, com Les xiques del cable, Centre Mèdic i El Ministeri del Temps, i en llargmetratges com Malasaña 32, Parasomnia i la versió en anglés d'Erma, dirigida per Emilio Ruiz Barrachina.

Ara camina als ordes de Sergio Peris-Menchenta amb l'obra de teatre Castelvines i Muntesos. Els amants de Verona, segons Lope de Vega, amb dates tancades fins al 2022. A l'abril estarà prop de casa, en el Teatre de les Comèdies, i després continuarà la gira. A més, té també en cartera una pel·lícula independent –en anglés- de terror. “Em sent afortunada”, comenta, “perquè tenim treball malgrat tot el que estem vivint”. I està en el lloc adequat perquè “si vols dedicar-te a això, has d'estar a Madrid, això ho tenia molt clar, perquè és el centre de la cultura, ací hi ha de tot i més oportunitats que en un altre lloc”.

Almudena no perd el somriure en cap moment i afirma amb rotunditat que el seu és una vocació. “És així, perquè no he perdut mai la il·lusió i les ganes per ser ací. És difícil arribar i també mantindre's. Panses per molts càstings, aquesta professió va per ratxes i no saps el que t'oferirà el futur”, afirma. Té somnis, com tothom, però el seu major repte és “poder dedicar-me a això tota la meua vida, que em permeta viure d'això, perquè em sent molt plena i em dona molta felicitat”. Se li il·luminen els ulls i respira profund quan li pregunte què li aporta interpretar. “Em dona vida, és la meua manera d'enfocar la meua creativitat i vius cada moment amb tots els sentits”, respon.

Una altra confessió. És una enamorada de les sèries d'època, com més llunyanes en el temps, millor. I, de regal, un secret. Abans de creuar el toll i provar sort a Hollywood preferiria endinsar-se al cinema francés, sense anar més lluny, a l'altre costat dels Pirineus, “per la seua manera de fer, de treballar, tenen un gran gust i hi ha molt de cinema d'autor, que m'encanta”, subratlla Salort. 

LAURA MOISE I EL TEATRE

Almudena em diu que als 13 anys ja volia ser actriu i no li valia allò que “ja li passarà”. Fins i tot van intentar que canviara d'opinió per tractar-se d'una professió tan inestable. La seua guia ha sigut Laura Moise, una dona a la qual considera “la meua mestra, la meua segona mare, i un gran suport per a mi des que era xicoteta”. Amb ella va aprendre a la seua escola de teatre de Gandia i després es va pujar a l'escenari amb Another Cinderella Story, Anne Frank, Cocktail Caberet i Huit Dones, per citar alguns dels seus treballs juntes. Deu molt al teatre, no sols com a actriu sinó com a dona. “El teatre m'ha educat, així de clar. Per a mi és una escola de vida perquè et forma en molts valors vitals, des del treball en equip, el respecte, el contacte amb la gent, fomenta les teues inquietuds per aquest món i moltes coses més”, indica.

Va arribar el moment de fer el salt i fer les maletes per a recalar a Madrid, amb tan sols 18 anys. Els seus pares la van secundar amb la condició que estudiara una carrera per a garantir-se un futur. I així ha sigut, perquè Almudena sap molt de màrqueting i treballa també en això. “Vaig vindre a la capital per a estudiar interpretació, però amb la condició de formar-me i estar preparada perquè no saps el que pot ocórrer”, diu. “Això va per ratxes, està més que clar, i pots tindre un parell d'anys amb molta faena i després res. Hi ha molts casos d'actors i actrius que, de sobte, desapareixen i la meua família volia que tinguera una alternativa, per si de cas”, afig.

Però el que més li mou és la interpretació, fins a tal punt que “s'ha convertit en una addicció”, confessa. Almudena es mou en tots els terrenys i ha fet cinema, teatre, sèries, curts i el que li posen per davant. “Són mons totalment diferents, no tenen res a veure, i és cert que moltes vegades no pots triar. Però tots els meus treballs m'han servit d'aprenentatge, i amb això em quede”, comenta Salort. Del teatre destaca “el contacte directe amb el públic, notes la seua respiració i pots interactuar amb ell”. I del cinema es queda amb “la seua capacitat camaleónica i d'adaptació. Igual rodes el final d'una pel·lícula abans fins i tot que el principi i això t'obliga molt”, assegura.

El seu lloc està a Madrid però no oblida la seua terra natal i tira molt de menys el sol i la brisa de la mar. “Tinc un sentiment oposat. M'encanta la ciutat, no puc viure sense ella, però quan vaig al Verger, em quedaria allí”, assegura mentre somriu. Al contrari del que pot semblar, diu que sol parlar en valencià perquè comparteix professió i amistat amb actors i actrius catalans i de la “terreta”. Perquè res, ja tinc clara el comiat per a tancar l'entrevista. “Molta merda” o “molta merda”, que per al cas és el mateix.