El bancal de Masca/JOSEP V. MASCARELL : Sobre el temps i la raó

“Allò que passa en el bancal i allò que tu penses que passa en el bancal són dos coses diferents, però si li dones temps -i tu arribes a temps de vore-ho,- allò que tu penses que passa en el bancal serà allò que passa en el bancal.” Posava els colzes a la taula i es tapava i es destapava les orelles. I sentia les paraules i el to de veu com li omplien el cap cada vegada que es destapava les orelles. Eixos raonaments eren com un tro com el que feia el tren a la nit quan passava pel costat la caseta. I quan es tapava les orelles, el tro es quedava fora, com si el tren se l’engolira una mina. Una mina era com li deien al seu poble als túnels del tren que foradaven la muntanya que acompanya el riu. Tancà el ulls i les paraules li circulaven pel cap, de primer com una oració on cada paraula era un vagó i després com a pensaments; per un costat el que pensava del bancal i després el que passava en el bancal. Era bonic de sentir la frase com un tren i les paraules els vagons circulant pel cap i parant, ara ací ara allà, com si l’itinerari tinguera moltes estacions. Com si el tren foren els seus pensaments sobre el bancal i les estacions el que li passava al bancal; com si les estacions foren la naturalesa i els pensaments la raó i el temps anara passant alhora que el tren circulava.

Aleshores va obrir els ulls, es destapà les orelles, s’alçà i, posant-se el palmell davant la mà per tapar-se el sol, feia vore que mirava el bancal. Donava la sensació que vulguera deixar passar el temps per comprovar si era de veres allò de què el temps, al passar, pensa. Que el temps, al passar, raona. Va deixar passar el temps fins que no se’n va poder estar de contestar-li: “Mira, què vols que et diga? No ho veig, no veig allò de què el temps amb temps sempre acaba tinguent la raó. Allò de què el temps dona i lleva raons. O siga, ¿que el temps mana de la raó? No m’ho crec! La història està plena d’exemples de què la raó ha acabat imposant-se al temps. En el temps les coses passen; en la raó, es dedueixen, no passen. ¿O quan de temps passa en què dos i dos es convertisquen en quatre?”, menejava el cap com que no que no: “El temps i la raó són dos coses irremeiablement distintes”

Qui havia començat la conversa provava encara de pensar quina era la resposta quan van baixar del cotxe i entraren al supermercat. Un va agarrar el carro; l’altre es va treure la llista de la butxaca, es va parar, es va posar les ulleres i va dir un “Anem a la pescateria” com qui alça els ulls per mirar la pantalla del vagó que marca la pròxima estació. Mentre feien temps, veien com aquells raonaven i triaven meló; i els altres vi, kéfir o els productes sense gluten. Li va fer un escoltet: “En el supermercat, quan el temps passa, no només passa, sinó que també raona”.