El bancal de Masca/JOSEP V. MASCARELL: De llavors i conceptes

“¿Per què dir-li bancalet a una reflexió filosòfica? ¿No sé quina relació hi ha entre una pepita de carabassa i una idea filosòfica?”, li preguntà l’amiga mentre treia els cafés. Es coneixien de ben xicotets. Ella havia estudiat a les monges i fet la carrera de filologia anglesa; era professora a un institut. L’escoltà més tes que un fus: una amiga pot dir el que li rote i què vols! Sense obrir la boca se n’anà a la finestra del costat del banc de canters i es posà a aüssar la persiana. Es begué el café de plantat mentre ella esperava que li diguera alguna cosa; entrà a la caseta i se n’eixí amb un cabàs ple de tomaques, un ganivet i un muntó de cassoletes de fang. Ella el seguia amb els ulls, fent carasses i sacsant el cap.

“¿Veus ? -li mostrà les tomaques-, són les que millor han passat l’estiu, les que han patit menys”; i posant-se’n una en cada mà com si vulguera sospesar-les l’animà: “Mira que boniques! Mira quina preciositat!”. Poc a poc, amb una mà la tomaca i amb l’altra el ganivet, anà partint-les; amb una cullereta es posà a traure les llavors, amb el seu caldo, i abocar-lo a les cassoletes. ‘Ací estaran -digué senyalant-les amb el dit- quinze o vint dies, fins que fermenten. Després les rentaré amb aigua i un colador, les assecaré amb un drap, les posaré en un pot i les guardaré al rebost per a que passen l’hivern. I a la primavera, les sembraré. ¡Si vols bones plantes, cuida’t de les llavors!”. “¡Molt bé!! -amollà l’amiga-, però, això.....-arrunsant els muscles i escampant les mans- ...res a vore amb el pensament; agricultura, bé... però, filosofia?”. Amagant el llavi de dalt en el de baix com si anara de bo, agarrà una llavor i digué: “Dins cada llavor rau tota la planta, les arrels, el tronc, les fulles i els fruit; el color, el sabor... però, tot i això, la llavor no és la planta. La llavor és el concepte de la planta... i el concepte la llavor del pensament”. “¿Què dius?...Això no és filosofia, això és màgia!”, amollà l’amiga posant les dos mans i el cos damunt la taula. “I tant! -li trencà el dir; i continuà- ¿o no és màgia que d’esta pepita... -apretant-la entre l’índex i el gros- isca una tomaquera? La llavor és al llaurador el que el concepte al pensador; la llavor ens du a la planta, el concepte a la veritat. El germen anticipa en la llavor la planta que ha de fer-se; la idea anticipa en el concepte què s’ha de fer. El conceptes sense idees que anticipen el que va a fer-se és com una llavor sense germen, infèrtil!”.

L’amiga es va quedar aturrullada; es pessigà i soltà el llavi de baix i digué com fruit d’una epifania: “Estic pensant que això és el problema que tenim quan tenim un concepte...llibertat...pau...sostenibilitat... però cap idea de què fer amb ell.... és com si tinguérem la llavor de la tomaquera, però infèrtil, no?”. “Ben pensat! -i per rematar-: ¿Veus com no hi ha tanta diferència entre cuidar llavors per a cultivar tomaques al bancal de Masca i anticipar idees sobre què fer amb el concepte de solidaritat a la Vall d’Ebo?”.