L'increïble espectacle dels ocells que migren a la primavera

Els ocells es desplacen cap al sud abans que arribi l'hivern a la recerca de territoris més càlids, on els serà més fàcil sobreviure i també trobar aliment. Amb l'arribada del bon temps, emprenen el camí de retorn per a encarar l'època de cria. És l'anomenada migració prenupcial, i és precisament ara quan està en la seva màxima eclosió. Com els humans, els ocells tenen les seves pròpies autopistes, que van de nord a sud i de sud a nord. Una d'elles travessa el nostre territori, que el mes d'abril es converteix en un lloc privilegiat per a observar a aquells exemplars que venen per a quedar-se. Però també a aquells que estan de pas i decideixen fer parada a la Marina Alta, que no són pocs. En la marjal de Pego, les Salines de Calp, la desembocadura dels rius Molinell, Girona o Alberca a Dénia o en el Saladar de Moraira, molts ocells faran un alt en el camí per a reposar forces. La comarca actua per tant a manera d’àrea de servei”, on els ocells -algunes procedents del sud d'Àfrica- poden proveir-se del combustible i l'energia suficient per a arribar al seu destí, més al nord.

            La migració dels ocells és un fenomen estacional i periòdic que es produeix en tot el planeta, com indica Joan Sala, expert en ornitologia. La nostra és una de les tres autopistes europees més importants, que amb les d'Amèrica (del Canadà fins a l'Argentina) i les que uneixen el nord-est d'Àsia amb Austràlia i el centre d'Àsia amb l'Índia completen el principal ‘mapa de carreteres’ i en general els estrenyo per a fer el pas d'un continent a un altre.

La ruta més important del món és la de l'est d'Europa, que part del nord de Rússia i travessa el Bòsfor i discorre per l'est d'Àfrica fins a arribar al sud del continent. La centreeuropea uneix el sud de la península escandinava amb Itàlia, Sicília, Malta i Tunísia. De la península escandinava part també la ruta d'Europa Occidental, que inclou a Gran Bretanya i que, després de passar pel nostre territori, buscarà la punta de Tarifa, on es concentren milers d'ocells esperant el moment òptim per a passar l'estret. “Aprofiten el vent de llevant per a desplegar les ales i deixar-se arrossegar per a travessar els 14 quilòmetres que separen un continent de l'altre”, explica Sala. El ponent no les ajuda i no han de malgastar energies. Moltes hauran de travessar el desert del Sàhara en el camí cap al sud, “i tant si es desvien cap a la mar com si toquen terra en el desert estan perdudes, no hi ha salvació”.

Per a orientar-se, els ocells utilitzen diferents mecanismes. Les que es desplacen de dia s'orienten pel perfil de la costa i també pels camps magnètics de la terra, que detecten a través d'un minúscul mecanisme del seu cervell. Les que viatgen de nit prenen com a referència la posició de les estrelles. El seva no és una decisió aleatòria, sinó més aviat una estratègia per a protegir-se de la calor -i amb això no malgastar energies- i evitar perills i predadors.

Com hem vist, el viatge és llarg i cal estar en forma. Abans de cada migració, els ocells s'alimenten de manera convulsiva per a acumular greix i generar l'energia suficient que els permeti arribar al destí. Algunes passaran molts dies en l'aire sense tocar terra, recorrent en alguns casos milers de quilòmetres. En el cas de l'àguila pescadora que s'intenta reintroduir a la Marina Alta, es va comprovar valent-se del GPS que portaven com alguns exemplars van trigar 3 dies a travessar el Sàhara, uns 2.000 quilòmetres, i ho van fer aprofitant els corrents d'aire favorables.

El rècord de vol sense escala el té de moment l'agulla colipinta, que cria en la Tundra. L'any 2020, un equip de científics va comprovar que un exemplar d'aquesta espècie va recórrer 12.854 quilòmetres entre Alaska i Nova Zelanda -on passa l'hivern- sense haver pres terra en cap moment. Va fer el viatge el mes de setembre i va trigar 11 dies a recórrer aquesta distància. Encara que no és molt freqüent, és possible també veure algun exemplar d'aquesta espècie a la comarca.

Soles o acompanyades? Veurem de tot. Algunes migren de manera individual -sobretot els ocells petits, com el mosquitero comú- i altres en grup -les grans, com les cigonyes-; en aquest últim cas ho fan en formacions en V i canviant de posició per a estalviar energia, ja que qui tira del grup és qui més combustible gasta.

La mortalitat és major entre els exemplars joves que viatgen solos. Als quals sobreviuen a les primeres migracions, l'experiència de vol els serveix per a anar millorant la ruta. Espècies que migren en grup com la grulla ho fan organitzades en famílies, de manera que les parelles adultes porten als joves de l'any perquè aprenguin el camí.

Els ocells que viatgen ara cap al nord i que podem observar a la comarca realitzen la denominada migració prenupcial. Espècies més matineres, com les cigonyes que tornen d'Àfrica, la fan entre els mesos de gener i febrer. Unes altres, en major quantitat, les veiem al març. Però és a l'abril quan més espècies i quantitat d'individus passen per la nostra autopista. Tornen per a reproduir-se i entre la segona quinzena d'agost i mediats d'octubre -quan empitjoren les condicions climàtiques, escurça el dia i comença a escassejar l'aliment- faran el camí invers. Sempre hi ha algun cas curiós, com el del falcó de la reina que retarda l'època de cria fins a agost amb la finalitat d'esperar que altres espècies iniciïn la migració postnupcial per a caçar i tenir més recursos.
Alguns ocells es quedaran a l'Europa mediterrània però la majoria se n'aniran a Àfrica. No obstant això, el canvi climàtic està afectant també els seus hàbits i conducta i algunes canvien de destí (no baixen tan cap al sud) i fins i tot avancen l'època de cria, explica Joan Sala. El fraccionament dels hàbitats i el canvi d'usos del sòl, amb la desaparició de moltes zones humides, les obliga a concentrar-se en llocs determinats i deixen de tenir presència en uns altres on abans eren habituals. Però aquest no és el cas del lúgano (llueret en valencià). Si no ho veuen per aquí, no s'espantin. És un ocell que s'alimenta d'unes llavors determinades i si hi ha bona collita, es queda en el centre d'Europa. En el cas contrari, com va ocórrer durant l'última migració postnupcial prèvia a l'hivern, cerca alimento cap a a el sud i és fàcil veure'l volar per aquí.