Passejant pel Montgó amb Vicent Ventura

Per Antoni Espasa

Jo vaig conèixer a Vicent Ventura en la casa del meu oncle, Josep Espasa, a Dénia. Vicent Ventura i el meu oncle eren íntims amics des de finals dels quaranta - principis del cinquanta. Jo crec que cadascú era el millor amic que l’altre tenia. El meu oncle havia heretat dels seus pares una caseta, La Pedrera, a les faldes del Montgó i passava allí les vacances de Nadal, Pasqua i l’estiu. Des dels 5 anys (1950) jo anava amb ell en tots eixos períodes de temps.

Recorde que, des de la mitat dels cinquanta, Ventura venia moltes vegades a vorer el meu oncle i passar uns dies amb ell. Des de que el vaig conéixer Ventura em va causar un gran impacte. Primer perquè tenia amb mi un tracte directe, -jo era Toni, no el nebot del seu amic. Després per la seva gran personalitat. Estava molt ben informat, i amb el meu oncle -durant els menjars, els passejos per el Montgó o asseguts al voltant de la casa- parlava de tot tipus de temes, i tenia opinions, que no eren de les que jo sentia parlar en el col·legi a València. Clarament era antifranquista i es mostrava com a socialista defensant al temps el nacionalisme valencià. Jo sabia molt bé que en eixos temps que vivíem no es podia fer política i admirava que es dediqués a fer-la possible. Havia una frase que repetia molt, “de llibertat mai no n’hi ha prou”, i aviat jo la vaig assumir.

En les seves estàncies en La Pedrera passejàvem els tres freqüentment pel Montgó. Vicent era un home gros, però li agradava caminar pel Montgó. En les passejades no trobàvem a ningú i teníem enfront de nosaltres el poble, la badia i l’horitzó. Era com si et situares fora del món de baix, que continua sense parar, i nosaltres per uns moments ens desenteníem d’ell. Jo crec que, sense comentar-ho, ells dos devien tindre eixe tipus de sensacions. El Montgó té els seus perills, sendes estretes, pedres relliscoses, tallats i inclús la possibilitat de despreniment de pedres. Això últim ho consideràvem més una broma que altra cosa i a vegades entre nosaltres déiem, “arrimeu se que passa un avió i cauran pedres”. Curiosament, un any estant jo fora, recorde que en una de les cartes del meu oncle parlant-me de les caminades pel Montgó amb Vicent, em deia: “l’altre dia, després de passar el racó abans d’arribar a la cova de l’aigua es van despendre unes grans pedrotes i vam tindre un bon ensurt”.” En qualsevol cas, el Montgó ha sigut un lloc de pau i tranquil·litat entre eixos dos bons amics, Vicent Ventura i Josep Espasa.

Jo veia a Vicent Ventura com a un gran periodista -efectivament ho era. Com he dit, era una persona molt ben informada, i això en el franquisme era difícil d’aconseguir. Llegia tots els diaris de València, Barcelona i Madrid i seguia diversos diaris estrangers, principalment Le Monde. Ventura treballava en el Levante, La Jornada i altres mitjans de comunicació. Recorde, per exemple, sentir comentar a Vicent i al meu oncle sobre la seva secció “Esta foto pide un pie”, que al no ser un article, sinó un paràgraf per al peu d’una foto, li permetia ser més agressiu i que la censura ho passara. Una estratègia capdavantera i molt intel·ligent. De fet, molta gent seguia aquesta secció de Vicent en el Levante.

Al temps que jo admirava a Ventura com a gran periodista, veia en ell no sols a un antifranquista, sinó també a una persona eminentment política. En les seves visites a La Pedrera, en ple franquisme, jo prestava molta atenció a tot el que deia sobre socialisme i nacionalisme. Molt s’ha escrit, i en raó, sobre la vocació política amb independència de criteri de Vicent Ventura durant el franquisme, la transició i la democràcia. Eixa independència de criteri era evident en tot el que jo li sentia parlar amb el meu oncle i això és el que feia que el seu discurs em resultara més atractiu. De fet, com ho il·lustra molt be Adolf Beltrán en el llibre Vicent Ventura, converses amb un ciutadà, aquesta independència de criteri no sols va marcar a Ventura en el franquisme, sinó també en la transició, quedant-se, en paraules de Adolf Beltrán, “al marge del procés polític i institucional que es produïa ... i ningú no s’ha preocupat tampoc de repescar-lo”. Fi de la cita. Sobre això, com es recull en el llibre esmentat, el seu gran amic Joan Fuster deia de Ventura que “ha tingut una enorme “vocació” de polític, i només ell podria dir els sacrificis que li ha costat, des de la presó i el confinament a la butxaca”. Jo soc dels que opina que eixa independència de criteri no sols no és una equivocació de Ventura -encara que òbviament altres opcions són completament vàlides-, sinó una posició política que deuria ser una referència per a qualsevol altres.

En 1962 va assistir a la reunió de bona part de l’oposició franquista en Munic, el contuberni de Munic. Després de la reunió no va poder tornar a Espanya i tingué que passar més d’un any exiliat en França. Finalment va poder tornar a Espanya, sempre que estigués confinat a la casa del meu oncle a Dénia. Però la tornada va ser molt dura, i ell mateix li deia a Adolf Beltrán, “vaig trobar el buit més absolut” i que la gent no el “saludava pel carrer, de por que tenien, o de prevenció”. Durant la temporada a Dénia venien a veure’l Joan Fuster i molts altres amics. Per a poder subsistir -ja que no podia exercir el periodisme- va buscar un treball proper al periodisme: la publicitat. Així, va crear l’empresa Publipress, que va ser un gran èxit a nivell espanyol i, segons deia ell, li va permetre conèixer a molts empresaris i aprendre economia.

En el curs 1962-63 jo vaig anar a estudiar economia a Deusto. En 1968 em vaig casar i ara les trobades amb Ventura eren sempre amb la meva dona, María Antonia. Des del primer moment es va generar una amistat reciproca entre ells dos. A María Antonia li fascinava el sentit de l’humor socarró de Vicent.

Després de la mort del meu oncle al 1980, Vicent va continuar amb les seves visites a la casa de La Pedrera, que jo havia heretat del meu oncle. Continuaven xarrant de tot, però ara moltes vegades el tema de conversa era l’economia. Un principi basic en les converses podria ser que el creixement econòmic era necessari, però no devia donar- se sense augmentar al mateix temps els drets i la renda dels treballadors. La discussió podria vindre al comentar diferents accions polítiques, socials i econòmiques reals. També es confirmava la convicció de Vicent Ventura, de feia anys, de defensar la integració amb el Mercat Comú. Jo sempre vaig entendre que per a Vicent Ventura el nacionalisme valencià no podia ser un nacionalisme tancat. Com es definia el nacionalisme obert podia ser complex, però estava clar que requeria la integració en Europa.

Des de l’amistat ferma que vaig tindre amb Vicent Ventura, he descrit alguns records meus d’ell, que mostren -com és ben conegut i comentat- les dos grans vocacions que ell tenia. Una era la de periodista, que es desenvolupava a partir d’un gran ànsia d’informació, que li portava a reflexions profundes que li permetien transmetre periodísticament descripcions i anàlisis incisives e intel·ligents de fets presents. L’altra vocació era la política, que d’immediat ha de definir-se com a vocació política amb independència de criteri. Ja he mencionat les conseqüències tan gravoses que esta orientació va tenir per a ell, però vull repetir allò dit abans: es tracta d’una posició política que deuria il·lustrar a qualsevol altre. En aquest centenari del naixement de Vicent Ventura commemorem la seva gran personalitat, sent una persona senzilla, res pretensiosa, però molt preocupada i defensora de la seva llibertat. Això es va plasmar en l’exercici del periodisme i fent política. El seu saber fer en ambdós camps continua sent una referencia molt valida actualment.