VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCXIV)

Tractant el tema dels cels en l’amor, ens detinguérem la darrera setmana. Puntualment reflexionàvem a l’entorn del proxeneta. La cosa dóna per a més, i continuarem un poc. El límit entre els cels justificats i els injustificats resulta difícil de precisar i, per altra banda, allò estava indeterminat i fluctuant. Quan un individu es manifesta gelós no sols d’un fet físic, real, sinó d’un sentiment o d’un impuls de la seua parella, és quasi impossible jutjar si la seua actitud està fundada o no; però potser allò més encertat seria convenir en que és justificable quan està motivat per una inclinació real i conscient dels cels. No és així quan es basa en una hipotètica infidelitat que mai s’ha consumat, que en el cas dels cels sempre estarien desproveïts de fonament.

LA SOBREESTIMACIÓ I EL SENTIMENT D’INFERIORITAT

            Potser radique aquí l’explicació del per què els gelosos són tan intolerants i dispostos a la querella, pateixen turments i obsessions. La persona gelosa se sent generalment incapaç d’explicar el perquè i de què ho està en veritat. Fins i tot encara que tinga completa certesa de la fidelitat de la seua parella, encara que sàpiga que està equivocat en la raó del seu acte, almenys en el que concerneix als fets, està segur d’obrar amb motiu. I aquest sentiment simultani de tenir al mateix temps raó i estar equivocat l’arrastra a actes irraonables, a formular acusacions o a provocar disputes que sap que són absurdes.

            Però, amb tot, és incapaç de lliurar-se de l’obsessió perquè en consciència ignora que les seues exigències sobrepassen el comportament físic d’aquell a qui el gelós desitjaria posseir fins en els menors secrets de la seua ànima, o en els seus somnis.

            Si l’individu fora capaç de comprendre el seu comportament deixaria d’acollir contínuament tantes sospites i dubtes. El gosset, la mare o la mecanògrafa del marit, deixarien de ser l’objecte dels seus cels i no es ridiculitzaria més davant de propis i estranys, perquè és característic del gelós pensar, comprendre, que la seua debilitat el rebaixa i el posa en evidència.

            Si el gelós estigués en situació de comprendre que no es port aconseguir la possessió íntegra d’altre, que dos persones mai podran convertir-se en una sola, potser patira encara, però es trobaria en condicions de dirigir i ordenar els seus sentiments de manera més racional.

            La forma de cels apuntada en què u vol posseir a l’altre totalment, fins el més recòndit del seu cos i de la seua ànima, ha sigut descrit i analitzat pels poetes i escriptors molt abans de què ho feren els psicòlegs. Otelo, per exemple, el sublim gelós que assassinà a Desdèmona, sabia amb íntima i segura convicció que les paraules de Yago no eren dignes de fe. No va matar la seua amant per creure-la culpable d’infidelitat, sinó perquè la seua mort era l’únic mitjà segur de posseir-la per complet, mentre que en vida mai li pertanyien els pensaments i els secrets desitjos de la seua amada.

            Però encara és possible extraure una altra lliçó del drama de Shakespeare: El complex d’inferioritat que tot el món posseeix més o menys acusadament (Otelo sentia vergonya del color de la seua pell i s’estimava “inferior” a l’home blanc) és una de les causes principals dels cels.

            En efecte, el gelós per naturalesa pateix un complex d’inferioritat. No creu poder inspirar en la seua companya una passió exclusivista i tem tots els homes que l’envolten, com possibles usurpadors d’aquell amor del qual se sent tan gelós. Davant la dona estimada es presenta com un insignificant ser, aterrat per possibles rivals.

            En canvi, l’home autènticament viril està segur del poder que exerceix sobre la seua parella i se li fa impossible sospitar que tal poder es veja disminuït. Una virilitat avassalladora neutralitza tota la possible coqueteria i frivolitat de la companya.

            Així doncs, a grans trets, els cels són sinònim d’inferioritat i la seua carència, de superioritat.

            Seria un judici superficial pretendre que els cels descansen sols en un sentiment de vanitat ferida. És en quelcom molt més vulnerable sobre el que es funden: la confiança en si. L’home tendeix els seus esforços en demostrar la seua vàlua, i la lluita per la vida consisteix en provar-se a ell mateix i als demés que es posseeix un valor; el poder, el triomf i la riquesa són mitjans que faciliten aquest objectiu. L’amor o el “carinyo” són la prova que ve a confirmar aquest valor de l’individu. Tot ésser humà desitja ser amat per la seua vàlua, per les seues qualitats, no pels seus diners o la seua situació social. I si la persona amada concedeix la seua preferència a un estrany, encara que siga a una sola qualitat aïllada d’ell, ja siga d’ordre físic o psíquic, la confiança en u mateix de l’amant lesiona i potser destruïda.

            Quan una dona adverteix que el seu marit mostra interés per altra, començarà a dubtar dels seus propis encants i probablement dirà, jutjant a la seua rival: Vaja una insignificància de dona!”. Amb això vol donar a entendre que ella se sap més interessant, però no és a les demés, sinó a ella mateixa, a qui va destinat l’accent persuasiu de l’observació.

            Ara bé, la sobreestimació d’un mateix, la megalomania (fins i tot en la seua manifestació extrema del deliri de grandesa) no consisteix freqüentment més que en una sobrecomprensió d’un complex d’inferioritat que és relíquia de la primera infantesa, en la qual tot ésser humà aborda la vida com un sentiment d’impotència respecte a les “persones majors”, tot poderoses. El caràcter ve decisivament format pels anys infantils i ningú pot escapar a la influència d’aquesta època.

            Si l’individu gelós s’imagina haver perdut el cos, l’ànima o els sentiments de l’ésser amat, o els perd realment, es considera humiliat davant dels seus ulls i els dels demés, sent penosa esta humiliació, que constitueix un element característic dels cels.

            La dona madura se sentirà igualment disminuïda en el seu encant i el seu aspecte, experimentant idèntica humiliació. Si l’esposa d’un intel·lectual mostra preferència per un boxador, el marit se sentirà humiliat (està clar que eixa opinió s’aplicava en el món violent de la boxa; hui hauríem d’aplicar-lo als “Messis” o “Ronaldos”. Supose que ho havien endevinat).

            Eixa humiliació com espós hauríem de desviar-la al món del marit suposat representant de la “intel·ligència”, els esforços del qual semblaran haver perdut tota significació. O si la dona d’un pacífic burgés s’inclina per un actor, el primer pensarà que la serietat i la moderació de la seua existència manquen de valor en comprovar que són menyspreats, jutjant inclòs en eixe menyspreu a tota la classe social de la que forma part.

            El sentiment dels cels presenta, doncs, dos aspectes característics. Continuarem.