El bancal de Masca / JOSEP V. MASCARELL: Del goig i el bé i el mal

Va inclinar el cap; amb el dit índex, el gros i el del mig s’enrotllava el monyo. Mirava el llibre, però no llegia; la vista la tenia posada als pensaments que li havia despertat la frase “Omplir-se la butxaca amb els diners de tots és una temptació”. “¿Una temptació? Amb raó temptar és butxaquejar”, es digué a sí mateix. Va doblar el puny i se’l posà a la galta per aguantar-se el cap i, al sacsar-lo, li va passar pel davant el consell de no recordava quin escriptor: “La millor manera d’evitar una temptació és caure en ella”. “I si a més provoca plaer... segurament, per això, -va pensar- la corrupció és una de les lacres socials de la condició humana”.

“Diners públics, temptació d’omplir-se la butxaca i el goig de fer-ho, és la fórmula de la corrupció”, pensà; i se n’anà al sofà i s’allargassà. Alçà el cap i es quedà mirant la jàssena i les bigues i s’imaginà escrit en una d’elles. “El plaer al màxim i el patiment al mínim i amb el mínim d’esforç”; potser fora una bona màxima de vida. Molt de plaer amb poc d’esforç i cap barrera dona com a resultat allò que alguns li diuen goig palanca: amb un esforç mínim, una recompensa majúscula. És el goig que hi ha darrere la corrupció, sí, però també el que hi ha darrere de molts avanços de la humanitat com el que va tindre aquell que va fer servir el foc per a calfar-se, o el que li va posar la roda al carro per arrastrar-lo o el que es va posar el rellotge a la monyica o va aconseguir que duguérem el telèfon a la butxaca.  

Va sentir el pernet i va obrir la porta. El veí volia passar amb la carretilla carregada amb dos bales de palla pels cavalls. Apartà el cotxe i el veí, amb la roba empastifada pel fang del bancal i alenant amb un so rogallós, passà com va poder. Al tornar portava la cistella plena de prunes, pomes, bresquilles i raïm. “Redei!, -digué posant-se les mans al cap-, ¡quin gust! Jo, enguany, ni prunes!!”. El veí va obrir el cotxe i deixà la cistella. “No et cregues, eh, a mi tampoc m’ha eixit res. Tampoc és que li haja dedicat massa esforç, però bo, ja fa temps que tinc clar que omplir la cistella treballant això ho fa tot el món, i fins i tot hi ha gent que li troba plaer a treballar i tot, eh!, però jo, ¿què vols que et diga?, jo pense que el gust més gran és omplir la cistella sense treballar”. “¿I això com es fa?, -preguntà escarotant-se els cabells amb la mà esquerre-“¿Com?, collint al bancal del veí, xè. Prova, prova! No trobaràs un plaer més gran, bo, sí! -digué amb el puny tancat i amb l’índex encarat al cel-: un bon pilotasso! ¿T’imagines? Una morterada de bitllets per facilitar una obra pública amb una sola frase”. Tancà la porta, s’assentà al silló de la llibreria i es pessigà el llavi de baix movent el cap amunt i avall com si digues “¿Que l’hi farem?, el goig no sap de bé ni de mal, però et fa feliç”.