El bancal de Masca/JOSEP V. MASCARELL: Si la violes, fes-li un fill

“Només aquell que li planta cara al seu temps pot estar satisfet de sí mateix”, anava repetint-se, rac, rac, rac, mentre pedalejava amb força per arribar a l’hora al restaurant. Ufff, i va lligar la bicicleta a la barana que acompanyava els escalons que baixaven a la mar. Travessà la terrassa escodrinyant amb dissimulació. A dins, tenien la taula, pegada a la finestra; si treies el cap les ones et llepaven la cara. El contemplà amb afecte com mirava abstretament la mar, amb les mans a les galtes fent forca per aguantar-se el cap. De front, la dona s’omplia lentament el got d’aigua, tot inclinant-se ara i adés per vore quanta n’havia posat. Canviant la cadira de lloc i posant-se els cuberts al davant, preguntà si feia temps que havien arribat. Ell va somriure educadament; ella no podia parlar perquè tenia la boca plena; però va fer que no amb el cap.

Es coneixien. Ell era amable, educat, d’eixe tipus de gent que no entra mai en conflicte, que fuig de la vanitat i la desmesura, no compta mai una mentida, té per principi pagar els deutes i simpatia pels gats. Li plaïa ajuntar-se, se’l veia com un home culte, culte com els d’abans, dels que ho són no pel que saben sinó per l’actitud que tenen davant la cultura. Un home posseït per la cultura. D’eixos que viuen assaonats pel damunt d’una corfa cultural que li ha vingut de fora, sobre un mantell d’opinions alienes; homes que mai es qüestionen les coses, perquè disposen d’un repertori de solucions -idees, valors, entusiasme- que li han proveït els altres i que els alliberen de la càrrega de buscar-les o, fins i tot, de la necessitat de buscar-les. Es senten tan còmodes i segurs, tan integrats en l’època, en l’esperit dels temps, són tan convencionals que es convertixen en irresponsables i acaben no sabent per què pensen el que pensen ni volen el que volen. I és que tota cultura, quan triomfa!, es convertix en tòpic; en eixa classe d’opinions i idees que s’usen no perquè siguen evidents, sinó perquè la gent les diu. I els homes cultes, cultes com cal, acaben negats en eixe mar de tòpics sense adonar-se’n que ho estan fent.  

Ella tenia les mans estretes i els dits llargs, bronzejades. Això era l’estiu: una pell morena, un monyo estufat amb clor i un somriure. “¿Què has demanat?”, li va preguntar l’home culte. “Un arròs de bacallà i ceba”, li contestà. Uiii, menejant el cap sorprés l’home culte i posant morrets i ullets; mostrant les palmes de la mà arreüssà els muscles com dient-se “¿Però eixe arròs no es menja en Quaresma, o en Setmana Santa o en dies de vigília?”. 

Van demanar cullera pels tres. El bacallà l’havien tallat a trossos i rossejat i en el mateix oli, sofregit l’all i la creïlla. I la ceba. “Un atreviment” -digué l’home culte- “la ceba empasta l’arròs; un sacrilegi”.

Arreplegà amb la cullera quatre granets d’arròs. “¡A la valenciana! Sancer i solt però no eixut, i mira!, bonic de color i avariciós del gust del companatge.”, digué ella. I amb un somriure i mirant-lo als ulls: “Violar la cultura és legítim, sempre que li faces un fill”.