Salvem l’ametler

Alcalalí abandera iniciatives com la del Feslalí o la societat de llauradors per promoure el seu conreu i recuperar el paisatge

La crisi de la Xylella Fastidiosa, el canvi climàtic i l’exigua rendibilitat de l’ametla marquen el present i amenacen el futur de les plantacions

LLUÍS PONS

Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts és el títol d’una obra de l’escriptor valencià Toni Cucarella publicada l’any 2003 on relata la decadència d’una època, la de finals dels seixanta del segle passat, en la qual la societat encara “convivia amb total naturalitat amb el món sobrenatural i màgic heretat dels seus avantpassats”. Un títol que ben bé podria venir al cas per evocar aquells temps en què pels termes municipals de la comarca s’estenien eixos bancals eixuts amb arbres d’aspecte esquelètic però que a les acaballes de l’hivern lluïen ben llustrosos i emblanquinats tota la seua floració. D’aquells finals d’estiu que omplien els bancals d’activitat amb la fase de recollida de l’ametla, de les canyes i les estores, gairebé no queda res més enllà dels records.

            L’escassa producció ara a la Marina Alta es concentra pràcticament a la Vall de Pop, des de Benissa fins a Castell de Castells, i poca cosa més. El canvi climàtic primer -des de fa bona cosa d’anys, quan encara no es parlava tant d’aquest- i ara, en els últims anys, la Xylella Fastidiosa -una bactèria que acaba amb els arbres que infecta-, marquen el present i amenaeen el futur d’un producte, l’ametla, condemnat de per si per una llei de mercat que -com passa amb altres porductes de la terra- fa inviable la seua rendibilitat econòmica.