Tres de tresmall al port de Moraira
La subhasta pública està tancada i el peix se’n va a les llotges de Dénia, Xàbia i Calp
DÍDAC VENGUT
El tresmall és un art de pesca artesanal que està format per tres xarxes de diferent trama sobreposades. La xarxa del mig té la malla més cega i les externes tenen la malla més ampla de manera que el peix hi queda enredat i embussat. Diuen els que saben que el tresmall es cala a la vesprada i no es recull fins l’endemà de matinada. Gràcies a un sistema de ploms i flotadors, les xarxes –d’entre 2 i 3 metres d’alçada- es mantenen en posició vertical i es poden arribar a calar entre 1.000 i 1.500 metres.
Moraira té tradició marinera. Prop del Castell estan el port i la llotja i, uns metres més avant, una estàtua de tres peces que recorda el seu esplendorós passat. Parlem en temps pretèrits perquè, a hores d’ara, la pesca és un ofici de supervivència engolit per la modernor i el turisme massiu. No hi ha un relleu generacional perquè els joves no veuen un futur clar en un sector molt sacrificat. Hi ha més oportunitats de guanyar uns diners “més fàcils” a la construcció o de cambrer en qualsevol dels nombrosos establiments dispersats pel barri vell de Moraira. Així de clar.
De fet, la flota pesquera de tresmall s’ha reduït a tres embarcacions, quan fa uns anys hi havia més d’una dotzena. La llotja de Moraira era molt especial perquè sempre ha fet una subhasta pública, és a dir, oberta a tothom, no sols a majoristes i restauradors sinó també al públic en general. I, a més a més, es feia en valencià, a crits en la llengua vernacla perquè és la que es transmet de pares a fills. Ja fa més de tres anys que roman tancada i el peix capturat a la badia de Moraira se’n va a les llotges de Dénia, Xàbia o Calp, segons indica Diego José Noguera, el patró major de la Confraria de Pescadors. El nou edifici data de 1990 però hi havia una primera llotja al carrer Mar de l’any 1943.
Noguera explica el perquè del tancament de la subhasta, tota una tradició a Moraira perquè, de fet, era la darrera pública. Primer a conseqüència de la reducció dràstica del nombre de barques que comporta una menor quantitat de peix fresc a la llotja. I, per altra banda, hi ha poca varietat de peix “perquè ara, amb la nova normativa, ens obliguen a anar a un producte en concret, és a dir, si vas al polp no pots anar a res més”, diu el patró. “En estes condicions”, afegeix, “una subhasta on sols hi haja polp, per exemple, no és sostenible perquè la gent no pot vindre ací a comprar el peix que necessita”. A més, cal parlar de la traçabilitat perquè ara el peix ha de portar una documentació que acredita quan s’ha agafat, el lloc, etc. “Tot açò fa que el peix es ven, quasi tot, a majoristes i restauradors i són ells a qui fem esta documentació”, diu Noguera.
Tornem de nou a la normativa perquè és molt estricta i marca que pots pescar en cada temporada. Les barques de tresmall pesquen prop de casa, a la badia de Moraira, en la zona del Cap de la Nau i al voltant del Penyal d’Ifac. Una vegada arribats a port, continua la faena arreplegant les xarxes, traient el peix i emplenant els documents de traçabilitat i per al seu transport fins a les llotges veïnes.
El patró major conta que la temporada més forta és la del polp –que dura set mesos- i després la del moll de roca –quatre mesos- “que ha sigut sempre un referent ací a Moraira”, subratlla. També pesquen bonítol, lletxa, escorpa, llagosta, etc. No cal dir que la qualitat del peix és excepcional, fresc i amb la marca de Peix de Llotja. Molt bo per fer un cruet, una paella marinera, un arròs a banda o amb sèpia, un suquet de rap, coques amb peix i altres menjars típics de la terreta. De la mar, al plat, com se sol dir.
TERCERA GENERACIÓ PERÒ AMB UN FUTUR INCERT
El cognom Noguera va associat a la mar a Moraira. Tot va començar amb l’avi, Diego Noguera Andrés, fa molts anys. El pare, Pedro Noguera Marines, va ser el patró major més d’una trentena d’anys. El càrrec l’ha “heretat” el seu fill, Diego José, la tercera generació, que porta ja més d’un decenni com a cap visible de la confraria. “Ho he viscut des de xicotet, des de sempre, i he continuat amb esta tasca dels meus avantpassats”, afirma. “Fa falta mà d’obra jove”, afegeix, “perquè no veuen futur i, a més, és molt sacrificat. No hi ha gent per a treballar”.
I, a més, el futur es veu negre, amb mala mar i a contracorrent, perquè no arriben bones notícies des d’Europa amb l’excusa que els caladors estan sobresaturats. De fet, des de més enllà dels Pirineus s’opta per reduir al 50% -que es diu prompte- el nombre de dies anuals autoritzats d’eixida a la mar d’ací al 2025. “Si esta declaració d’intencions s’acompleix al 100%, arribarà un moment que serà impossible sobreviure. Al 2025, possiblement, no arribem. Ho deixem estar, tot i que lluitarem per estar encara ací perquè és la nostra feina”, indica Noguera.
No són bons temps per a la pesca. La flota d’arrossegament ha tornat de nou a treballar fa uns dies després d’una aturada biològica obligatòria. I la tresmall està en temporada baixa, segons explica el patró de Moraira. Per això, hem de donar gràcies de veure el Nou Sirera, el Nuevo Villa Moraira i el Diego y Maria, les tres darreres embarcacions de tresmall, atracades al port de Moraira. Que siga per molts anys perquè no podem perdre un producte de proximitat i de màxima qualitat fruit de l’esforç i la dedicació de la gent de la mar. No seria just.